Publicitat
Publicitat

ÀFRICA

L’esperança perduda de la població sud-sudanesa

Milers de persones fugen cada dia del país tres anys després de la independència

Quatre mesos després d’iniciar-se, el conflicte armat del Sudan del Sud pràcticament ha desaparegut de l’agenda mediàtica, però no s’ha resolt ni de bon tros. Cada setmana milers de persones travessen les fronteres de l’estat més nou del món per convertir-se en refugiades a Uganda, Etiòpia, Kènia i el Sudan. L’Oficina de les Nacions Unides per a la Coordinació d’Afers Humanitaris (OCHA) va xifrar recentment en 4,9 milions els sud-sudanesos que necessiten ajuda humanitària -d’una població que se situa al voltant dels 8,5 milions- i la situació s’ha agreujat des de l’arribada de l’estació humida, que en dificulta l’assistència.

El fràgil alto el foc vigent des del 23 de gener no ha eliminat els combats entre els partidaris del cap d’estat, Salva Kiir -un dinka, l’ètnia majoritària del país-, i els de l’exvicepresident Riek Machar -que és nuer, el segon gran grup ètnic de la nació-. Els últims informes de l’ONU han documentat xocs esporàdics a Jonglei, Unitat i l’Alt Nil, els estats on els rebels són més forts i controlen diverses àrees. Una pugna política pel control del poder i dels recursos de l’estat, el petroli i els llocs de treball de l’administració va derivar en un esclat de violència interètnica que suma més de 10.000 morts. A més, ha provocat més de 817.000 desplaçats interns i més de 270.000 refugiats als països veïns.

Condicions precàries

El nord d’Uganda, l’àrea més pobra del país, va rebre bona part dels refugiats durant les primeres setmanes de la guerra. En una visita als camps que els acollien al districte fronterer d’Adjumani fa uns mesos, es podia comprovar que les condicions eren molt precàries. Al centre de trànsit de Dzaipi -dissenyat per a 400 persones però que al gener en va arribar a allotjar 35.000-, Athou Reech va explicar que des de feia dies no tenia llet materna per alimentar el seu fill, que aleshores tenia cinc mesos. Reech hi havia arribat el 4 de gener i un mes després encara no havia tingut accés a una de les tendes de l’ACNUR i lamentava haver de dormir en un plàstic sota l’ombra d’un arbre.

Com la majoria dels refugiats que han passat pel centre de trànsit -que encara rep milers de persones-, Reech és dinka. Va fugir amb els seus tres fills de la ciutat de Bor, la capital de l’estat de Jonglei -ric en petroli-, després de perdre el marit i veure arrasades la casa i les terres, i no es plantejava tornar-hi a curt termini. “Ho he perdut tot”, va dir. Com molts dels que s’han vist forçats a fugir pel conflicte, ja havia estat refugiada als anys noranta, arran de l’eterna guerra entre el sud i el nord del Sudan.

L’arribada massiva dels sud-sudanesos -el districte d’Adjumani n’acull gairebé 70.000- va generar malestar entre la població local. “Els hospitals estan saturats i demanem que, a canvi de rebre els refugiats, se’ns millorin els nostres equipaments”, es queixava al febrer David Chudi, veí de la capital, del mateix nom que el districte. Progressivament, l’ACNUR va obrir nous assentaments a pocs quilòmetres de Dzaipi per descongestionar-lo, com el centre de recepció de Nyumanzi i el camp de Baratuku, fets amb la previsió que els refugiats “hi faran una estada llarga”, en paraules de Lucy Beck, la portaveu de l’agència a la zona.

Falten recursos bàsics

L’aigua, l’alimentació i la cobertura mèdica són, encara avui, els principals reptes de les organitzacions humanitàries a l’àrea. Inicialment, l’ACNUR només va poder garantir 3,8 litres d’aigua per persona i dia, i ara arriba als 15, la xifra considerada mínima per cobrir les necessitats més bàsiques. L’ONU acaba d’alertar que encara hi ha 3,7 milions de sud-sudanesos en risc de passar gana. A Dzaipi, tots els refugiats consultats van subratllar que el menjar rebut era insuficient. Un equip de Metges Sense Fronteres va confirmar que la malnutrició era un dels problemes crònics d’uns campaments on també són greus els efectes de la malària, el còlera, la diarrea i el xarampió.

“Fins fa unes setmanes, teníem una vida prou bona, amb ramats i collites acceptables. Ara, en canvi, només tenim un got per a tots per beure aigua i hem de dormir amuntegats en una tenda amb moltes altres famílies sobre plàstics sense llençols ni mantes”, exposava des de Nyumanzi Pamehol Anyang, una dona de 70 anys acompanyada d’una vintena de parents.

“Fa tres anys, vaig viure la independència amb esperança, com el nou començament d’una vida millor. Però tot s’ha esvaït i no crec que el futur em porti res de bo”, va concloure Athou Reech. Aliè a la conversa, el seu nadó continuava la succió infructuosa de llet materna. No va tenir sort.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 10/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF