L’economia, la clau del daltabaix sobiranista quebequès

WashingtonUn altre cop, “és l’economia, estúpid!” Aquesta cèlebre frase de la campanya de Bill Clinton -que el va portar fins a la Casa Blanca el 1992 després de guanyar un president George Bush, pare, enfortit en política exterior- no és gens original, però segueix tenint la mateixa força per explicar de manera simple moltes de les derrotes electorals actuals d’arreu del món. La gran desfeta del Partit Quebequès (PQ) de dilluns n’és l’últim exemple. Els independentistes, capitanejats per la fins ara primera ministra quebequesa, Pauline Marois, van obtenir el pitjor resultat des de la fundació del seu partit.

La bandera canandenca, doncs, tornarà al Parlament del Quebec i el sobiranisme ha quedat aparcat sine die. Els federalistes liberals recuperen el poder gràcies a una estratègia electoral centrada en l’economia, la creació de llocs de treball i la defensa dels drets de les minories. El seu líder, Philippe Couillard, elegit tan sols fa un any, va aconseguir una sorprenent majoria absoluta, tot i els escàndols de corrupció que van desterrar el seu partit a l’oposició en els comicis del 2012.

Aquests dies molts analistes s’han afanyat a redactar l’obituari del sobiranime quebequès, mentre que d’altres consideren aquesta lectura massa simplista. És veritat que el resultat electoral deixa clar que els quebequesos no estan gens interessats a obrir un nou procés independentista. Però la derrota de Marois, amb només un 25% dels vots i 30 dels 125 escons, està lligada també a uns errors de càlcul polítics.

La polèmica carta de la laïcitat

El govern en minoria del Partit Quebequès va convocar noves eleccions convençut que capitalitzaria entre els francòfons la nova Carta de Valors que va aprovar per prohibir als funcionaris portar símbols religiosos com un hijab o un quipà. Amb aquesta legislació secular, però, els independentistes quebequesos van dissuadir els electors no francòfons, segons el professor de la Universitat del Quebec i autor del llibre Temps d’incerteses, Alain Gagnon.

“El govern de Marois creia que la carta els beneficiaria, però el balanç és zero. Van guanyar suport entre l’electorat rural, però també van perdre vots entre els joves”, afegeix la sociòloga de la Universitat de Mont-real Claire Durand. Aquest “canvi identitari” de la formació, afegeix Gagnon, s’allunya de la definició de país integrador que tenia als anys 90.

El Partit Liberal va aprofitar aquesta polèmica legislació per titllar de xenòfobes i discriminatòries les polítiques de Marois. A més, es van presentar com els únics capaços de fer front a les preocupacions dels quebequesos. Per Couillard, el missatge era economia, economia i economia. També el Quebec Solidari, una formació semblant a ERC, va aconseguir part de l’electorat descontent amb les polítiques d’austeritat de Marois.

D’altra banda, els federalistes liberals es van beneficiar d’una campanya que en les últimes setmanes es va centrar en el debat sobre la celebració d’un nou referèndum sobiranista. El Quebec ja va celebrar consultes el 1980 i el 1995 i, en totes dues, una majoria -tot i que més estreta el segon cop- dels quebequesos van votar en contra de separar-se del Canadà.

La líder dels independentistes, que es va esforçar per parlar d’economia i dels casos de corrupció dels seus màxims rivals, va evitar parlar del referèndum sobiranista, ja que era conscient que el tema la podia perjudicar. Marois, però, no ho va poder impedir per gaire temps. El recent fitxatge del seu partit per reforçar el seu perfil econòmic, el magnat del mitjans Pierre Karl Péladeau, va prometre amb un puny tancat i davant les càmeres la celebració d’una nova consulta.

Les seves paraules van ser un terratrèmol letal per als independentistes quebequesos i la seva líder, Pauline Marois. Tot i així, alguns analistes el consideren un dels grans favorits a liderar la nova etapa del Partit Quebequès. “No ens rendirem, volem un país”, cantaven els seus seguidors durant la nit electoral. De fet, fins ara els líders del PQ no han fet gaire autocrítica.

Els joves, menys sobiranistes

Per la sociòloga Durand, els resultats de dilluns no certifiquen la mort del sobiranisme. “Durant els últims anys el suport sobiranista s’ha mantingut al voltant del 40%, però això pot canviar si hi ha una crisi constitucional o un escàndol polític”, afirma.

De totes maneres, segons ella, les enquestes mostren que els joves quebequesos són menys sobiranistes que els seus pares. Durand, que ha estudiat el comportament electoral dels seus conciutadans en els últims 40 anys, creu que els joves han deixat de ser la principal força del sobiranisme. Als anys 80 i 90 un 60% dels joves estaven a favor de la independència, mentre que ara el percentatge és d’un 40%.

Pel professor Gagnon, l’electorat jove està “menys preocupat” pel món anglosaxó i mira cap a l’exterior. “Per aquesta generació, és així com el Quebec ha aconseguit la seva independència del Canadà”.