L’altra Europa a l’hora de la por
Una foto molt especial ha estat travessant Twitter bona part de la tardor mentre milers de refugiats sirians recorrien l’Europa central i oriental: és la de centenars de fugitius hongaresos arribant a la localitat suïssa de Sankt Gallen la -també- tardor del 1956. Fugien dels tancs soviètics que a Budapest havien aixafat la segona revolta democràtica a l’Europa de la Guerra Freda. La primera, la del 1953 a Berlín, va tenir el mateix final als carrers on ara anhelen arribar els refugiats. Éssers humans observats amb no poca recança per ciutadans europeus. Desmemòries darrera de les quals s’endevinen no pocs fantasmes històrics mobilitzats en aquests mesos. I més encara després de la matança de París. Tornem a ser davant de l’Europa de la por als altres, sobretot si són diferents.
Els fets parlen. Bulgària completa la tanca amb Turquia alhora que als Balcans les tensions frontereres revifen greuges. Com en temps de Milosevic, el diari serbi Kurir titula a tota plana: “El primer ministre croat és un idiota!” S’acusa la Unió Europea de consentir la “violació” per rebre els refugiats mentre la nova primera ministra polonesa, la nacionalcatòlica Beata Szydlo, no para d’esmolar l’eina de la xenofòbia.
Veto als no cristians
A la també catòlica Eslovàquia, el primer ministre, Robert Fico, continua alertant que només acull refugiats cristians. Fico, que es diu socialdemòcrata, no és gaire diferent de l’ultranacionalista i pare de la independència, Vladimír Meciar, que el 1997 va reclamar a Hongria els 100.000 eslovacs que hi viuen a canvi de “tornar-los” el mig milió d’hongaresos d’Eslovàquia. Proposta, per cert, semblant a la del socialista Guillermo Fernández Vara, el president d’Extremadura que el 2012 plantejava que Catalunya havia de “tornar” els 150.000 ciutadans d’origen extremeny. L’etnicisme continua viu a tot el continent, però l’Est porta encara avantatge i les propostes en positiu són de curta durada.
Em demano què hauria dit el president txec Václav Havel si fos viu. Havel contemplava Europa amb les dosis d’empatia i sentit crític necessàries per saber què havia representat el segle XX i la part del XXI viscuda per unes societats que, un cop sacsejades per la Gran Depressió i trinxades pel feixisme, serien empeses al túnel de 40 anys de comunisme. En sortir hi hauria més pressa per imposar el capitalisme neoliberal que no pas per construir la democràcia. I quan semblava que l’anomenada “vida normal” arribava sota el cel protector de la UE, la crisi, i ara els refugiats, esvaeixen el miratge de prosperitat, mentre l’espectre jihadista plana damunt seu. Havel va avisar que l’herència del comunisme era la falta de moral. Per això els corrents de pensament hereus han insistit que les de l’Est són democràcies a mitges: a mig fer, o a mig acabar. Amb tot, el de Havel era un pronòstic més esperançat que el d’europeistes desenganyats com Philippe Legrain, exassessor de la Comissió, per a qui l’esclat de la crisi humanitària es deu a la incapacitat dels estats de cedir sobirania i a la mediocritat del lideratge.
Per a Legrain no hi ha retorn: la UE simplement i inevitablement ha començat a caure a trossos. I això Legrain ho va dir abans dels atemptats del 13-N a París. I em temo que Vladímir Putin s’ho està mirant tot callat i satisfet.
