DEMOCRÀCIA

L’Àfrica protesta pel tercer mandat

La ciutadania es mobilitza cada cop més per denunciar els abusos de poder dels presidents i els seus règims

En un referèndum contestat per l’oposició política, el 98% de ruandesos donaven suport, a mitjans del mes de desembre, a un tercer mandat del president. Paul Kagame es garanteix així mantenir-se al poder gairebé fins al 2034, cosa que el portarà a estar tres dècades al capdavant d’aquest país centreafricà.

Kagame ha sigut l’últim a aconseguir acabar amb la limitació de mandats, però no és ni el primer ni l’únic que ho intenta. Hi ha un corrent a l’Àfrica occidental de presidents que es proposen ocupar el govern més enllà dels límits que marquen les cartes magnes. Des de Burundi fins a la República Democràtica del Congo passant pel Congo Brazzaville i el Txad han organitzat referèndums que han donat un enorme suport a la reforma plantejada pels presidents. Des de l’organització Human Rights Watch s’assenyala que després “d’anys d’intimidació del govern, les expressions obertes de la dissidència són estranyes”, així que el resultat positiu no és cap sorpresa.

L’avís de Burkina Faso

Els líders de la regió van prendre bona nota del que va passar l’octubre del 2014 a Burkina Faso. Després de setmanes de protestes multitudinàries per la capital, Ouagadougou, en què van morir desenes de persones, el president Blaise Compaoré no només va haver de retirar el seu projecte de modificació de la Constitució que li donava opció a un tercer mandat, sinó que va acabar exiliat al Senegal. L’anomenada Primavera Negra va triomfar, en part, perquè la joventut burkinesa “s’ha habituat a les xarxes socials i hi té més facilitat d’accés”, apunta l’observador Albert Caramés.

En els últims anys, i en paral·lel a la implantació dels telèfons intel·ligents i les xarxes socials al continent, la contestació social existeix i s’ha vist reforçada. En molts d’aquests països hi ha una societat civil cada cop més mobilitzada i conscienciada que planta cara als abusos del poder i reclama més democràcia i llibertats. Són col·lectius com Le Balais Citoyen, de Burkina; el moviment Lucha, de la República Democràtica del Congo; On s’Engage, del Senegal, i Sassoufit, del Congo Brazzaville, que han aconseguit trencar amb el monopoli de la informació controlada per les institucions alhora que desperten consciències i creen ciutadans militants. Serge Syvia és estudiant de medicina a la universitat congolesa de Goma. El 2012 amb uns amics va fundar Lucha, i pacíficament i emmirallant-se en els indignats espanyols del 15-M, van començar la militància social per exigir condicions higièniques i aigua potable als barris de la seva ciutat. Amb el temps han derivat en un moviment de protesta contra la casta congolesa que il·lustra a la perfecció el president Joseph Kabila, que busca “eternitzar-se” en el poder, segons paraules de Syvia, sense cometre els errors del seu excol·lega Compaoré.

Sense tocar la Constitució

Al càrrec des del 2001, quan va heretar la presidència del seu pare i dictador, Laurent -assassinat per un guardaespatlles-, Kabila confia que els problemes per actualitzar el cens electoral en un país salvatgement colpejat per guerres i conflictes ètnics li permetin anar sumant anys sense haver de recórrer a canviar la modificació, que compta amb una forta oposició política i social.

El poder d’aquesta nova e-societat africana va quedar ben retratat a finals de novembre del 2015 a Dakar, amb la primera cimera d’activistes, batejats com a africtivistes, una plataforma de bloguers i activistes a favor de la democràcia. “Les revolucions seran tuitejades”, afirmaven a manera d’eslògan els cibernautes reunits a la capital senegalesa, conscients que les crisis polítiques que desestabilitzen bona part dels països de la regió es deuen a la manca de transparència informativa. Així que els col·lectius implicats volen posar el focus en la participació ciutadana a través dels mitjans de comunicació, la democràcia participativa, la transparència i l’exigència en la rendició de comptes dels poders.

A Burundi, Pierre Nkurunziza va tirar pel dret. Després d’un oportú i estrany cop d’estat fallit al maig, a l’agost va jurar el càrrec per tercer cop, legitimat pel triomf a les urnes, en unes eleccions boicotejades per l’oposició -i per l’empara del Tribunal Constitucional-. La decisió va revoltar els ànims de la ciutadania i, segons l’ONU, la forta repressió contra els manifestants ha posat el petit estat a un pas de la guerra civil, amb la macabra imatge de desenes de cadàvers pels carrers de la capital. L’oportunitat del cop burundès rau en el fet que va coincidir amb una cimera de caps d’estat en què hi havia sobre la taula la proposta de limitar els mandats feta per l’Ecowa, la comunitat econòmica regional, i que s’ha ajornat sense data.

EDICIÓ PAPER 16/12/2018

Consultar aquesta edició en PDF