L’Afganistan s’aferra a la seva oportunitat

KabulAbdul Hai Rauf té ara 32 anys i treballa molt a prop del Palau Presidencial a Kabul. És membre de l’equip d’analistes de la Presidència afganesa, però a finals del 2001 era el noi de la botiga d’artesanies en un hotel de la ciutat pakistanesa de Peshawar, on s’allotjaven molts dels periodistes que esperaven per travessar la frontera i arribar al nou Afganistan, al de després dels talibans.

La història de l’Abdul retrata l’experiència de milions d’afganesos, molts dels quals retornats al seu país després d’anys d’exili a països veïns, que han viscut aquests més de 12 anys des de la caiguda del règim talibà entre la il·lusió dels primers anys, la decepció de no haver vist tots els avenços que imaginaven i el moderat optimisme que desperten les eleccions presidencials de demà.

“Quan vaig tornar al meu país va ser com sortir de la presó, em sentia lliure després d’anys de ser tractat com un ciutadà de segona. Vaig poder anar a la universitat i, amb els anys, vaig aconseguir formar-me i fer una carrera”, explica l’Abdul, avui casat i esperant el segon fill. “Quan vivia amb la meva família al Pakistan mai no vaig imaginar que algun dia els afganesos tindríem el país que tenim ara, però també és cert que vista l’última dècada hi ha una mica de decepció pel que podríem haver aconseguit”, diu.

Dotze anys de presència internacional han injectat una pluja de milions (alguns càlculs parlen d’un bilió) de dòlars, però no han servit per portar pau a un país en guerra des de fa tres dècades ni per portar el desenvolupament a les parts més remotes, on molta gent encara viu com ho feia molts segles enrere.

Més veu per als ciutadans

“Ens hauria anat millor si haguessin escoltat més els afganesos”, explica des del seu despatx l’actual directora de la Comissió Afganesa de Drets Humans, Sima Samar, que el 2002 era “el símbol” del nou Afganistan, segons diu ella mateixa. Aquesta metge acabava de tornar també de l’exili pakistanès per ser la primera ministra dona del nou govern de transició que encapçalava Hamid Karzai. Poc després, la cara de l’Afganistan renovat va caure en desgràcia per haver criticat amb massa claredat les conservadores lleis d’un país que encara no estava ni està preparat per a segons quins discursos modernitzadors. Tot i aquell primer desencís i molts d’altres que han vingut després, com a principal referent dels drets humans al seu país, Samar es mostra molt i molt optimista” sobre el futur de l’Afganistan.

“Quan vaig arribar, deu dies abans del 2002, aquest país era un caos. Recordo això i veig com ara aquest és un lloc on la gent pot sortir a cridar per defensar els seus drets i mostrar el seu entusiasme pel traspàs de poder que ens espera aviat. Com voleu que no tingui esperances?”, diu amb un somriure. “En tots els règims que vam tenir abans no podíem escollir, ara sí que podem fer-ho”, continua.

Dotze anys de presència militar internacional no han pogut ni pacificar el país ni derrotar els talibans, que ara es preparen per tenir un paper clau en la política del país. Però pocs creuen a l’Afganistan s’hi pugui repetir la història dels anys noranta, quan els seguidors del mul·là Omar van ocupar Kabul i van imposar el seu règim de por i aplicació esbiaixada dels dictats religiosos. “Ja no estem als anys noranta”, sentencia Samar, que confia que la societat afganesa ha avançat prou en una dècada per no tornar tan enrere.

Esperances de prosperitat

“Esclar que hi ha amics que tenen por del que pugui passar, però no marxarem. Almenys no tots. Seguirem aquí treballant per aquest país”, diu l’Abdul Hai, que representa una generació d’afganesos que entren a la trentena i que han pogut aprofitar els canvis des del 2001 per tenir una bona formació, millor que les generacions precedents. “Sabem que no serà fàcil i la pau trigarà molt, potser 10 o 15 anys, però si aquestes eleccions surten bé i aconseguim el suport internacional hi ha futur. No sé si jo arribaré a gaudir-ne, però els meus fills tindran un Afganistan pròsper i en pau”, explica.

“Tot i les errades, encara no hem perdut l’oportunitat que vam tenir el 2001. Hi és i ens hi hem d’agafar amb totes les forces”, diu el noi de la botiga que ha esdevingut assessor presidencial. L’oportunitat afganesa passa demà una nova prova.