Publicitat
Publicitat

SOBIRANISME

Itàlia redescobreix l’independentisme

L’èxit d’un sondeig popular per reclamar la sobirania del Vèneto ha donat ales a altres regions

Itàlia fins fa poc passava per ser un país sense grans passions nacionalistes més enllà del culte quasi sagrat a elements d’identitat comuna com la pasta i el futbol. Hi ha hagut sempre moviments ultranacionalistes, però de menys entitat que a la veïna França. I com va mostrar la trajectòria del postfeixista Gianfranco Fini, que va arribar a president del Parlament, es van anar reconvertint amb els anys, a excepció de partits petits amb electorat fidel.

Alhora, els moviments autonomistes a les regions, tot i una història secular de fragmentació política, han estat fins ara força minoritaris i, excepte en moments puntuals, sense gran repercussió en el debat estatal.

L’excepció és la sorollosa, influent i ambigua Lliga Nord, que en l’època de més glòria, en l’última etapa del govern Berlusconi, arribava al 12% del vot total italià, però que ara voreja el 5% en els sondejos. Amb tot, la Lliga encara té un pes polític notable perquè, gràcies als intel·ligents pactes amb un Berlusconi debilitat, manté importants bastions regionals, com la Llombardia i el Vèneto -ara cal veure si conserva el Piemont després de les eleccions del maig-. Ara les ànsies autonomistes i, en alguns casos, independentistes s’estenen lentament a capes fins ara inimaginables de la població i de la geografia italiana.

Regions sobiranistes

Un dels millor indicadors ha estat l’èxit d’un polèmic sondeig popular a favor de la independència del Vèneto, que està obligant Itàlia a repensar l’encaix de les regions i, alhora, ha donat ales a sobiranistes d’altres regions. El governador del Vèneto, Luca Zaia, de la Lliga, que fins ara se’n mantenia al marge, acaba de promoure una resolució parlamentària per organitzar una consulta oficial semblant a la catalana, i dues regions més -la Llombardia i el Friül- pretenen el mateix. En el cas llombard, la Lliga busca obtenir l’estatut de regió especial.

Altres senyals són el creixement fulgurant del grup autonomista Sardegna Possibile, del no-res al 10,6% dels vots a l’illa -a Sardenya l’autonomisme ha tingut sempre un pes gens menyspreable-, o la vitalitat, tot i que encara minoritària i fragmentària, de grups semblants en pràcticament cada una de les regions italianes. Tampoc es poden oblidar les zones amb minories nacionals històriques com la Vall d’Aosta i la província d’Alto Adige (Südtirol) i el Friül. Fins i tot al sud del país hi ha un moviment de redescobriment de la pròpia història (la de l’antic Regne de les Dues Sicílies) que encara no s’ha plasmat en una entitat política notable però que ja és objecte de debat al carrer.

El cas del Vèneto

Una plataforma ciutadana vèneta va organitzar entre el 16 i el 21 de març un autodenominat referèndum via online i telèfon, amb la voluntat de donar una sotragada al debat sobiranista. El resultat, segons aquesta plataforma, Plebiscito.eu, va ser espectacular: havien votat 2.360.235 de ciutadans, el 63,23% de l’electorat, i un 89,10% s’havien pronunciat a favor de la separació de la regió de la resta d’Itàlia. Aquest resultat tan vigorós, però, en una consulta sense cap tipus de suport institucional, partidista i silenciada pels mitjans de comunicació, ha provocat dubtes. ¿Com podien haver votat més de 6 de cada 10 ciutadans, que és el total dels que tenen accés regular a internet? ¿De debò s’havia produït un boca-orella capaç de contrarestar el silenci total de la premsa italiana? Pocs dies després el diari conservador Corriere della Sera va calcular en poc més de 100.000 els votants reals al referèndum. Fins i tot si aquesta xifra reduïda fos certa, o que la veritat es trobés en un punt entremig, aquesta consulta del Vèneto ha estat, sens dubte, un punt d’inflexió en l’opinió pública.

Així ho ha deixat entreveure el mateix primer ministre, Matteo Renzi, del Partit Demòcrata, que ha dit que ara el Vèneto és una “prioritat”. I això que el principal partit del centreesquerra sempre ha estat un baluard de la unitat nacional -molt més que la dreta, que ha jugat amb l’ambigüitat-. Fa poc un article al diari progressista La Repubblica encara posava al mateix sac tot “l’infern de sigles separatistes” i les ridiculitzava titllant-les de “tribus” i “colla de tronats”.

Ara bé, cada cas és diferent. Al nord d’Itàlia el sobiranisme sol tenir de base raons econòmiques -tot i que el Vèneto té una entitat històrica darrere- i a les illes té una arrel més sociocultural, com al sud, que ara en els exitosos llibres de Pino Aprile està redescobrint el cantó més negre de la unificació italiana i assegura que és el Mezzogiorno qui n’ha pagat els plats trencats.

El debat s’ha revifat quan el polèmic còmic Beppe Grillo ha dit, entre irònic i seriós, que Itàlia hauria de fer-se bocins. En tot cas, el prestigiós analista polític Ilvo Diamanti ha alertat, a La Repubblica, que “la independència del Vèneto no és cap broma”, i assegura que les enquestes donen resultats similars als del referèndum online. I afegeix: “A diferència del passat, la reivindicació independentista no evoca pàtries imaginàries, com la Padània”, sinó “la regió”. I ara té el suport d’una “majoria ben fonamentada”, per bé que, en el cas vènet, no necessàriament busca “una secessió” i podria aplacar-se amb més autonomia. Tot i les particularitats de cada cas, l’anàlisi de Diamanti es pot aplicar a altres regions italianes en efervescència.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 10/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF