“A Hondures, lluitar pels nostres drets és fer pàtria”

BarcelonaDina Meza estudiava periodisme a la Universitat Nacional d’Hondures quan es va assabentar de la desaparició del seu germà. Era el 1989. El noi es va estar una setmana desaparegut en una presó clandestina on va patir tortures que li han deixat seqüeles per a tota la vida. Meza recorda que des de llavors mai no ha pogut entendre la seva professió sense l’activisme social i polític, tot perquè “mai més una família torni a passar el calvari”. Ara és una periodista veterana i reconeguda dins i fora del país perquè no es mossega la llengua per assenyalar i denunciar com l’aparell estatal hondureny viola i empara els atacs als drets bàsics.

Des del seu portal, Pasos de Animal Grande, ha investigat com el narcotràfic, les grans empreses o les institucions de l’estat han instaurat la violència, han usurpat terres o han practicat el pillatge de recursos naturals amb total impunitat. La factura personal que paga és alta. Després del cop d’estat del juny del 2009 contra el president Zelaya, la normalitat hondurenya són les amenaces i persecucions a defensors de drets humans, ambientalistes i líders del moviment LGTBI, explica la reportera. És la normalitat de l’espionatge de les comunicacions, que obliga els perseguits a utilitzar sistemes encriptats o a gastar-se més del 30% dels ingressos en despeses de seguretat familiar. I és que la pressió perquè les veus contràries modulin els seus missatges s’estén a fills i filles, contra els quals s’exerceix la violència i l’amenaça sexual.

“Ens acusen de fer mal al país, de fer campanya contra el govern i de ser els responsables de la pèrdua d’inversions estrangeres”, subratlla Meza, que ha visitat Barcelona per explicar per què una periodista com ella necessita, en una aparent democràcia parlamentària, tenir escorta a l’hora de portar a terme segons quines investigacions.

Protecció internacional

El maig del 2014 la reportera va decidir demanar protecció o, en l’argot, “acompanyament” a les Brigades Internacionals de Pau després que en tornar d’una estada al Regne Unit continués rebent “trucades i amenaces”. Dues persones d’aquesta organització no governamental van amb ella a segons quins actes o trobades només per “visibilitzar” la situació. I alhora ella també fa de defensora. El d’ella no és ni de bon tros un cas únic: altres col·legues, ambientalistes com Berta Cáceres o defensors de col·lectius que no combreguen amb els interessos de la poderosa oligarquia, són perseguits. “A Bertita [Cáceres, assassinada el març passat] ens la van arrencar de les nostres mans, com a tants altres”, explica Meza, que malgrat tot destaca que, de la pressió, més que por, en treu “emoció per poder guanyar el govern”.

Diu que la lluita pels drets és una manera “de fer pàtria” i “l’orgull d’intentar no deixar un país que faci vergonya als fills”.

Hondures és el país més perillós per als defensors mediambientals, amb més d’un centenar de morts en la defensa del territori. La causa, raona Meza, és que s’ha format una “combinació diabòlica” d’una estructura que suma el paramilitarisme, el sicarisme, la policia i l’exèrcit i el sistema judicial” en defensa del saqueig que duen a terme les multinacionals amb la necessària connivència dels governants, alguns dels quals tenen accions o companyies pròpies. Això fa que la ciutadania estigui “totalment indefensa”, i qui protesta i alça la veu és perseguit i castigat gràcies a lleis i reglaments aprovats per “criminalitzar l’activisme social”, denuncia. El problema és que “l’estat no fa res perquè és ell mateix el que comet les accions, i està clar que no s’investigarà”, reflexiona. La complicada equació té com a resultat la “impunitat”, assenyala, tot i que alhora reconeix amb certa satisfacció que “la gent està perdent la por”.

Violència als campus

La periodista explica que als campus hi ha contestació, uns gestos als quals l’estat respon amb “la criminalització de la joventut”. De fet, continua Meza, tot i que l’educació bàsica és gratuïta per llei, a l’hora de la veritat l’alumnat ha de pagar, i acaba sent un servei privatitzat perquè “a l’oligarquia i als grups de poder els convé un poble analfabet que no pensi” i que tingui com a gran objectiu la ruta cap als Estats Units: així es desentén de proveir serveis bàsics i es beneficia de les remeses.