Publicitat
Publicitat

ALPINISME

Everest: la rebel·lió dels xerpes

La mort de 13 guies posa en evidència una professió de risc que amenaça amb una vaga

Un nepalès que treballa de taxista pot cobrar 100 euros al mes, mentre que un guia de l’Everest -coneguts genèricament com a xerpes, una de les ètnies del país- en pot rebre uns 3.500 per cada expedició que acompanya. Vist així es poden considerar afortunats, però pel risc que corren potser no tant. El 18 d’abril una allau a la famosa cascada de gel de Khumbu, una de les rutes més transitades per arribar al cim de l’Everest, va sorprendre un grup de 50 persones, sobretot xerpes i algun alpinista estranger. Van morir tretze xerpes, tres estan desapareguts i sis més van quedar ferits de gravetat. Aquesta desgràcia -el pitjor accident dels últims anys a la muntanya més alta del món, de 8.848 metres-, juntament amb el fet que el govern del Nepal només ha ofert uns 300 euros a les famílies de cada víctima de l’allau, ha encès la polèmica entre aquest col·lectiu, que ha amenaçat amb una vaga aquesta temporada. La primavera és el millor moment per a les expedicions.

Què passaria si no hi hagués xerpes a l’Everest? “Sense xerpes no hi pujarien ni el 10% de les persones que hi pugen ara”, afirma l’alpinista català Òscar Cadiach, que va fer el cim el 1985 i el 1993. Des que el 1953 el xerpa Tenzing Norgay va acompanyar el neozelandès Edmund Hillary a fer el cim de l’Everest per primer cop, aquesta professió ha canviat molt. Ells són ara els que carreguen les bombones d’oxigen, el menjar i la resta de material, i els que obren el camí posant escales i cordes fixes per als alpinistes que han pagat molts diners per fer el cim sense excessiu esforç. Com diu Jordi Magriñà, que va acompanyar Cadiach el 1985, “ja no s’escala l’Everest; ara t’hi pugen”. Els 3.500 euros que cobren, però, queden curts comparats amb el que paga cada alpinista al govern nepalès, entre 25.000 i 65.000 euros. Aquest és un dels motius de l’amenaça de vaga que plana sobre l’Everest, juntament amb les compensacions que reben les famílies dels morts, i les assegurances per als xerpes lesionats de gravetat. “Ells només reclamen dignitat i respecte per la seva feina, ja que són els que assumeixen el risc”, apunta Cadiach.

La cascada de gel del Khumbu

Per arribar al cim de l’Everest, un dels passos més transitats és la cascada de gel del Khumbu. Es tracta d’un riu glaçat que es desplaça uns 90 centímetres cada dia. Això fa que la via que obren els xerpes -als especialistes se’ls anomena els doctors del gel - s’hagi de fer i desfer cada vegada. L’allau del 18 d’abril es va produir just en aquest punt, i els xerpes hi passen una dotzena de vegades al dia per transportar el material del camp base al camp 1, mentre que els alpinistes que han pagat només el fan una vegada de pujada i una de baixada.

La massificació

Entre el 1921 -l’any del primer intent- i el 1996 va haver-hi 630 ascensions a l’Everest (144 morts), i entre el 1996 i el 2014 6.421 (104 morts), segons dades publicades en un reportatge de The New Yorker. La massificació és un altre dels problemes d’aquesta muntanya, ja que en temporada alta es poden arribar a concentrar 500 persones entre el camp base i el camp 1, i es genera tensió entre els alpinistes. L’any passat fins i tot hi va haver una baralla a cops de puny a 6.500 metres d’altitud. Aquests embussos es podrien multiplicar si el govern nepalès rebaixés el cànon que cobra als alpinistes a la meitat el 2015, com ha anunciat. ¿S’hauria de regular l’accés a l’Everest? “La muntanya no s’ha de regular, qui s’ha de regular són les persones que hi pugen sense saber-ne, com passa ara, i que haurien d’entrenar-se o fer cursos”, apunta Òscar Cadiach. “El món està massificat, no només l’Everest. Som molta gent que volem disfrutar de la vida i complir el somni de pujar al cim; l’important és que estigui ben gestionat”, opina Araceli Segarra, la primera alpinista catalana a fer el cim de l’Everest, el 1996.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 17/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF