Erdogan: la fallida del model

BarcelonaLes imatges de la plaça Taksim d'Istanbul sota un núvol de gasos lacrimògens i dels canons d'aigua a pressió contra manifestants pacífics han donat la volta al món i han acabat amb un mite. El del primer ministre truc, Recepp Tayyip Erdogan, l'home que havia trobat la fórmula per reconciliar democràcia i islamisme polític. L'home que havia eliminat les barreres que impedien el progrés del món musulmà. L'exemple a seguir per als governs islamistes sorgits de la Primavera Àrab.

Lluny queden avui els elogis de l'expresident espanyol José Luis Rodríguez Zapatero, que va forjar amb Erdogan l'Aliança de Civilitzacions. També les paraules del president nord-americà, Barack Obama, que fa només un any i mig deia a la revista Time que Erdogan era un dels cinc líders mundials de qui se sentia més proper (a la llista hi havia també la cancellera alemanya, Angela Merkel, i el primer ministre britànic, David Cameron).

"Turquia i l'AKP [el partit Justícia i Desenvolupament, liderat per Erdogan] han estat un model per als veïns d'un estat amb un sistema democràtic, integrat al mercat mundial amb una economia forta, amb bones relacions tant amb el món musulmà com amb Occident, sota un lideratge de devots musulmans", recorda l'analista turc Ekrem Güzeldere. El juny del 2011, quan la Primavera Àrab ja havia escombrat Ben Ali i Mubàrak, i feia trontollar les dictadures de Líbia, Síria, Bahrain i el Iemen, Erdogan va obtenir una històrica victòria electoral. Guanyava les eleccions per tercera vegada consecutiva, amb el 49,9% dels vots, gairebé tres punts més que el 2007. Indiscutiblement, era el model a seguir per als Germans Musulmans, l'única força política que arribava organitzada a les revolucions del món àrab, tot i que no les havien desencadenat.

Per al sociòleg i politòleg Sami Naïr, el que ha passat a Turquia és una prova més que "contra les aparences, les societats musulmanes s'han laïcitzat i reaccionen davant dels intents d'islamització dels espais socials". Naïr recorda que els islamistes van ser elegits "no per motius religiosos, sinó perquè representaven un projecte que es presentava com a honest, solidari, democràtic i comunitari: representaven el bé davant de les elits modernistes corruptes i autoritàries... i ara s'ha demostrat que són com els altres". Des d'aquest punt de vista, "el més probable és que la reacció que hem vist a Turquia es produeixi també a la resta de països musulmans, on la gent no acceptarà ser dominada pels religiosos: ja ha començat a l'Iran".

Les protestes a Turquia han posat també en qüestió el projecte econòmic de l'islamisme moderat, basat en un liberalisme que Ömer Taspinar, professor de Brookings, identifica com un "islamisme calvinista, que busca maximitzar el benefici, accedir als mercats internacionals". Naïr subratlla que l'agenda econòmica de l'AKP, com la dels Germans Musulmans d'Egipte, "és la mateixa que tenien les dictadures i és la recepta que està fracassant". També destaca la importància simbòlica de la protesta turca: "Demostra que l'islamisme no és capaç de resoldre els problemes i contribueix a banalitzar-lo, a desmitificar-lo".

Els joves egipcis, esperonats

La blogaire i activista egípcia Dalia Ziada assegurava fa uns dies a Brussel·les que les protestes a Turquia han esperonat els joves que a Egipte es manifesten avui contra el president islamista, Mohammed Mursi, a qui reclamen eleccions anticipades. "Que tanta gent surti al carrer a Turquia contra Erdogan demostra que es pot lluitar contra els Germans Musulmans: que no són intocables, que el seu suport popular no els fa invencibles".