Dones al poder: ¿lideren de manera diferent dels homes?

Experts en lideratge subratllen la capacitat de cooperació i de crear consensos de les dones

SEMPRE HI HA HAGUT DONES GOVERNANTS, des de les reines d’Egipte Nefertiti i Cleopatra fins a Elionor d’Aquitània, Isabel de Castella, Amina de Nigèria, Caterina II de Rússia i Victòria del Regne Unit. Però també és cert que han sigut una minsa minoria en un món indiscutiblement d’homes.

Les dones van estar apartades del poder i de l’esfera pública al llarg de la història i no va ser fins a mitjans del segle XIX i principis del segle passat, amb el sorgiment del feminisme com a moviment polític i social, que l’ statu quo va començar a canviar. En un primer moment, la lluita feminista es va centrar sobretot en la consecució del dret al vot, tot i incloure demandes com el dret a l’educació o al treball remunerat. Les sufragistes van considerar la participació política com el primer pas clau per aconseguir la igualtat entre homes i dones. El llarg procés cap a aquest objectiu ha superat nombrosos obstacles però continua inacabat.

Només cal observar l’ambient polític del món per veure que encara queda molt per fer. Malgrat un augment de la presència de dones en equips de govern i Parlaments, la política segueix tenint nom d’home. Fa tan sols 55 anys que una dona es va convertir en la primera líder d’un govern. Quan Sirimavo Bandaranaike va ser elegida primera ministra de Ceilan (l’actual Sri Lanka), els seus opositors la van menystenir amb l’expressió dona de la cuina -algú que sap cuinar però que no sap res sobre governar-. Tot i així, va ser una líder popular que va dominar la política del seu país durant els anys 60 i 70.

Avui dia, amb dones al poder com Angela Merkel a Alemanya, Dilma Rousseff al Brasil, Ellen Johnson-Sirleaf a Libèria i Park Geun-hye a Corea del Sud, i la possibilitat que el 2016 una dona es converteixi en la primera presidenta dels Estats Units, el debat sobre el lideratge femení és més viu que mai. ¿Les dones lideren de manera diferent que els homes? Són més efectives?

En els últims 40 anys, l’estudi sobre les diferències de gènere en l’estil de liderar ha despertat gran interès entre acadèmics dels camps de la psicologia, la gestió empresarial, la sociologia i la ciència política. Les conclusions de les nombroses investigacions sobre aquest tema són diverses i, fins i tot, contradictòries: alguns autors argumenten que hi ha clares diferències entre homes i dones líders, mentre que d’altres asseguren que no n’hi ha cap.

ENTRE ELS PRIMERS HI HA SALLY HELGESEN i el seu notori llibre The female advantage (1990). A través d’entrevistes i enquestes informals en el món empresarial, aquesta guru del lideratge va concloure que les dones líders, en comparació amb els homes líders, són menys jeràrquiques i més cooperatives, empàtiques i intuïtives. El mateix any els psicòlegs Alice Eagly i Blair Johnson van trobar que les dones tenen un estil de manar “més democràtic i participatiu” que els homes després d’analitzar 162 estudis sobre lideratge i gènere.

A l’altra banda d’aquests arguments trobem acadèmics com Gary Power, professor de gestió de la Universitat de Connecticut, que raona que les diferències de gènere en el lideratge no existeixen o, en tot cas, són petites. “No hi ha diferències perquè les dones que volen ser líders rebutgen els estereotips femenins i tenen objectius, comportaments i personalitats semblants als dels homes que volen ser líders”, escriu en el seu article “No: leadership and gender: Vive la différence?” (1997).

Sovint es posen els exemples de les primeres ministres del Regne Unit i Israel Margaret Thatcher (1979-1990) i Golda Meir (1969-1974) per demostrar que els homes i les dones no governen de manera diferent. Les dues polítiques eren molt contundents, segures i agressives, uns adjectius que normalment els sociòlegs i els politòlegs associen al lideratge masculí.

THATCHER I MEIR VAN GOVERNAR “com si fossin homes”, diu Karen O’Connor, professora de l’American University, i recorda que la mandatària britànica era coneguda com la Dama de Ferro o el Millor Home. O’Connor creu que les dones polítiques són “inclusives”, “empoderen altres dones” i són “hàbils a l’hora de crear consensos”, però la seva ideologia -en el cas de Thatcher i Meir conservadora- i el temps en què governen expliquen el lideratge masculí d’algunes dones.

Els casos estudiats a Women as political leaders [Dones com a líders polítics], publicat el 2013, revelen que no hi ha un patró clar de lideratge entre les dones governants. “En general trobem moltes similituds entre homes i dones que ocupen càrrecs polítics perquè hi ha certes regles i expectatives que han de complir”, afirma l’editor del llibre, Michael Genovese.

Tot i així, el politòleg admet que les dones solen tenir una gamma d’estils de lideratge més àmplia que els homes. Això es deu, en part, a la socialització tradicional dels homes, que els porta a ser competitius i agressius, i a reprimir les emocions. “Són socialitzats des de petits de manera que adoptin un tipus de lideratge més autoritari, mentre que a les dones no se les constreny a un model únic de manar”, diu Genovese.

AQUESTS ESTEREOTIPS CONTINUEN encara molt arrelats en les societats. Als homes se’ls ha ensenyat a valorar més la independència, la individualitat i la rivalitat. En canvi, les dones tendeixen a apreciar la lleialtat, la interdependència i la cooperació, i estan més interessades en el grup que en l’individu. És per això que la majoria d’experts veuen diferències de gènere entre governants i legisladors. Per exemple, alguns estudis mostren que les parlamentàries estan més interessades que els homes en la defensa dels drets de les dones i de polítiques familiars, d’educació, sanitat i medi ambient.

Alguns acadèmics, com el psicòleg de la universitat de Harvard Steven Pinker, han arribat a afirmar que al món hi hauria menys guerres si hi hagués més dones al poder. Al seu llibre The better angels of our nature (2013), Pinker afirma que la violència i la guerra són un joc masculí, i afegeix: “Les cultures que empoderen les dones tendeixen a allunyar-se de la glorificació de la violència”.

Genovese, però, insta a ser curosos a l’hora de fer aquest tipus d’afirmacions: “Hi ha líders bons i dolents en els dos gèneres”. De fet, cada cop es parla més d’un nou estil de lideratge androgin, que combina característiques tradicionalment masculines i femenines, i s’adapta amb noves i diverses aptituds als canvis i desafiaments d’un món globalitzat.

EDICIÓ PAPER 12/10/2019

Consultar aquesta edició en PDF