Burcu Karakas: "El primer ministre s'ha erigit en pare de la pàtria, i els ciutadans no som nens"

S'esperava una mobilització així?

Jo no. I no crec que ningú s'ho pogués esperar. Els plans per construir un centre comercial al parc de Gezi són de fa dos anys i ningú se'n preocupava gaire. Menys d'un centenar d'activistes hi van acampar per aturar les obres. I la segona nit, quan estaven dormint al parc, la policia els va atacar amb gasos lacrimògens. Després va aparèixer la fotografia d'una noia jove amb un vestit vermell a qui un policia ruixava amb un esprai de gas pebre i aquesta imatge s'ha convertit en un símbol.

La repressió ha encès la protesta.

Exacte. I també hi ha l'estil arrogant d'Erdogan. S'havia erigit en pare de la pàtria, i els ciutadans no som nens. En una democràcia no es combat la discrepància amb gasos lacrimògens. La gent és al carrer per dir "Som aquí, volem viure en una democràcia i no volem un dictador". I és increïble com Erdogan ha alimentat aquest sentiment de frustració titllant els manifestants de "saquejadors". Parla com Gaddafi o Al-Assad: quan ho sento recordo el que va escriure Foucault sobre com el poder afecta la gent.

Qui es manifesta a Taksim?

Segons una enquesta que es va fer ahir, la majoria s'identifiquen com a joves, enfadats i defensors de les llibertats. El que diuen és que el govern no ha d'intervenir en la vida privada... Erdogan ha dit que cadascú ha de tenir tres fills pel bé del país! La gent n'està tipa. I això no té una base ideològica: trobes manifestants de totes les tendències polítiques, i molts que no havien sortit mai abans al carrer.

Quin ha sigut el paper dels mitjans de comunicació?

Mentre la gent era reprimida a Taksim, la CNN turca emetia un documental de pingüins... i les cadenes privades, programes de cuina. Si els mitjans turcs tenien molt poca credibilitat, ara no els en queda gens.

I les xarxes socials?

Només puc dir que ara entenc el paper que ha tingut Twitter a les revolucions àrabs. En un dia vaig fer 200 tuits! No hi havia cap altra manera de saber què estava passant.