RELACIONS INTERNACIONALS

Alarma entre els aliats dels EUA per la retirada de tropes de Trump

La dimissió, ahir, del secretari de Defensa nord-americà dona via lliure als plans del president

Els aliats europeus i asiàtics dels Estats Units es pensaven que ja havien après a digerir i fer front a les imprevisibles i instintives decisions del president nord-americà, Donald Trump. Però l’amarga dimissió del secretari de Defensa nord-americà; el cap del Pentàgon, Jim Mattis -que va presentar ahir una carta de renúncia pel seu desacord amb la política de Trump-, i el recent i perillós anunci dels plans del mateix Trump de retirar les tropes nord-americanes de Síria i l’Afganistan són un punt d’inflexió que pot marcar un abans i un després -en sentit negatiu- en les relacions entre Washington i els seus aliats.

Les paraules del primer ministre suec, Carl Bildt, resumien a la perfecció aquest clima. “És un matí d’alarma a Europa”, va escriure ahir Bildt, ben d’hora, al seu compte de Twitter després de conèixer la dimissió de Mattis. El polític suec apuntava que el ja exsecretari de Defensa dels EUA era “l’últim llaç de l’administració Trump que es preocupava de creuar l’Atlàntic”, mentre que la resta [de membres de l’administració] són “fràgils, en el millor dels casos, o irrecuperables, en el pitjor”. En altres paraules, Mattis era l’única persona pròxima a Trump capaç d’aturar, controlar i minimitzar els efectes dels impulsos, sovint destructius, del mandatari nord-americà en política internacional. I també en la seva relació amb els països aliats.

I és que amb la renúncia de Mattis s’aplana, i molt, el camí perquè Trump acabi de materialitzar dues de les seves principals promeses electorals: d’una banda, tal com va insinuar dimecres, el retorn dels prop de 2.000 efectius militars que els Estats Units tenen a Síria lluitant contra l’Estat Islàmic; d’una altra, la retirada d’uns 7.000 soldats de l’Afganistan.

Fins ara, i des de l’inici del mandat de Trump, Mattis havia intentat contenir el president i que no fes realitat aquestes dues operacions amb l’argument que cap dels dos països estan preparats per a una maniobra d’aquesta magnitud. Principalment, perquè fer-ho significaria un impuls, tant polític com militar, per a l’Estat Islàmic, en el cas de Síria, i per als talibans, en el cas de l’Afganistan. Però sembla que Mattis s’ha donat per vençut en el seu intent de frenar Trump amb arguments militars i estratègics.

“A partir d’ara tothom haurà de treballar tenint en compte que el sistema d’aliança tradicional ja no existeix. Les organitzacions hi segueixen sent, i també els tractats, les tropes i l’equip, però el principal sacerdot d’aquesta església ha marxat”, va apuntar ahir François Heisbourg, exmembre del ministeri de Defensa francès i actual cap del Centre de Ginebra per a la Política de Seguretat.

Arriba un canvi d’era

El menyspreu de Trump a la xarxa d’aliances multilaterals dels Estats Units -la considera una càrrega massa costosa-, i la seva aposta per la política d’ America first -és a dir, de prioritzar, per davant de tot, els interessos nord-americans- no són cap novetat. Malgrat això, aquestes aliances, que van ser creades després de les catàstrofes de la Segona Guerra Mundial per donar suport a les democràcies fràgils i maltractades, i per dissuadir de les ambicions ideològiques i imperials les potències comunistes de Rússia i la Xina, han evitat, molt probablement, un nou conflicte mundial.

Sí, és cert que van costar diners als Estats Units, però aquest cost econòmic no va ser altruista: a més d’aquesta certa garantia per a l’estabilitat mundial, han ajudat a crear mercats cada cop més rics per als productes nord-americans, tant industrials com agrícoles. A més, molts membres d’aquest equip d’aliats que ara Trump vol minimitzar van lluitar al costat dels Estats Units en les seves guerres: a Corea, al Vietnam, a l’Iraq o a l’Afganistan. També contra Al-Qaida, quan el grup terrorista va atacar les Torres Bessones l’11 de setembre del 2001. Llavors, l’OTAN va utilitzar l’article 5 del seu tractat: si un país de l’Aliança és atacat, tots els països de l’OTAN seran considerats atacats i s’uniran per respondre-hi.

Mentrestant, els analistes coincideixen en dir que s’ha arribat a una nova era. “Ja no es pot pretendre que no hi hagi un canvi considerable en la forma en què els EUA perceben el seu paper militar al món”, recalca Daniela Schwarzer, directora del Consell Alemany de Relacions Exteriors. “És un canvi estructural en la política exterior i de seguretat dels Estats Units”.

EDICIÓ PAPER 19/10/2019

Consultar aquesta edició en PDF