OBSERVATORI DE L’ÀFRICA
Misc 05/04/2014

Ai, si Gaddafi aixequés el cap

i
Bru Rovira
3 min

Aquesta setmana s’ha celebrat a Brussel·les la quarta cimera de la Unió Europea i la Unió Africana. Malgrat que de cara a la galeria els europeus acostumàvem a prioritzar els assumptes de la política, la democràcia i els drets humans amb les nostres relacions amb l’Àfrica, la nova cimera s’ha estalviat tota aquesta retòrica -d’un cinisme desbocat si ens cenyim als fets- i ha anat directe al gra sobre els temes que realment ens preocupen, com ara els negocis, les inversions -sobretot no perdre el tren respecte als nord-americans, indis i xinesos- i el malestar que provoquen a l’interior de la UE els emigrants i refugiats que arriben a les costes europees a través del continent africà.

Val la pena recordar el que va dir Muammar al-Gaddafi en la darrera cimera Europa-Àfrica, celebrada l’any 2010 a Trípoli, dirigint-se a l’assemblea on hi havia 80 països dels dos continents: “Fins ara -els va dir Gaddafi fent d’amfitrió- ens hem ocupat de la política i hem deixat l’economia aparcada, però del que tenim necessitat els africans és d’economia i no de política”. “Si l’Àfrica fracassa com a soci d’Europa -va amenaçar-, té altres alternatives. Països i regions que respecten els nostres règims i no es fiquen en els nostres afers interns”. Només un any després d’ensenyar les dents i marcar múscul davant els convidats, Gaddafi va morir executat amb un tret pocs minuts després que un míssil francès aturés la seva comitiva de fugitius.

Ara, a la nova cimera, descobrim astorats que els europeus han acabat donant la raó a aquell home indesitjable, i que després d’haver-lo eliminat -literalment- segueixen al peu de la lletra els seus consells: més negocis i menys política. És a dir, fixem-nos sobretot en les magnífiques oportunitats que ofereix aquest continent riquíssim en primeres matèries i en terres agrícoles i oblidem-nos de la construcció política i del benestar de la seva gent.

La cimera ha servit per fixar una ajuda europea a l’Àfrica de més de 28.000 milions d’euros -que s’ha de sumar a la cooperació bilateral entre estats-, fins a l’any 2020. La xifra és, sens dubte, important, però si parem atenció al que Gaddafi aconsellava -és a dir, oblidar la relació entre política i economia, que ell volia separades-, veiem com, agafant només l’exemple de l’evasió fiscal i dels impostos, l’Àfrica perd més diners cada any per aquest motiu que els diners totals que rep com a ajuda al desenvolupament. Simplificant: s’hi roba molt més del que s’hi aporta. Hi roben els europeus, els xinesos, els nord-americans i els dirigents africans. Hi roba tot déu. S’hi pot robar a mans obertes, precisament perquè els africans no tenen la sobirania i el poder polític per defensar-se del gran espoli de la seva riquesa, ni poden aprofitar-la per construir un futur raonable que els permeti sortir de la pobresa. El fet alarmant és que el nou món financer globalitzat -dominat pels estats democràtics- en comptes de voler capgirar aquesta situació, com seria d’esperar, veu cada cop més interessant per als propis interessos perpetuar la pobresa i esprémer-la. Per això, el senyor Obiang va poder entrar al funeral d’Adolfo Suárez -pobre Suárez, pobra Transició- com si estigués a casa seva. El fet que no se’l volgués saludar en públic encara va accentuar més la sensació de vergonya. “Feu veure que no em coneixeu, però no teniu nassos per barrar-me el pas”, devia pensar ell, inflat com aquells proxenetes que se senten protegits per les fragilitats i els gustos dels clients.

stats