Publicitat
Publicitat

Acord de París: un instrument molt útil en mans de la voluntat política

El pacte té estructures prou sòlides que fan que el futur del planeta es vegi millor que abans de la cimera

L’Acord de París -sumat a la decisió que l’emmarca- em sembla un bon instrument. No assegura que el món es posi en camí per evitar que el canvi climàtic produeixi efectes perillosos i fins i tot irreversibles. Però posa tothom a caminar i ofereix un marc estable i un raonablement clar per a l’acció. Ara depèn de quins governs escollim. Depèn de què exigim. Depèn de la prioritat que donem a resoldre un dels principals problemes als quals ens enfrontem nosaltres i els nostres fills i néts. L’acord ofereix un marc sòlid de treball. Aquesta excusa ja no la tenen. Arriba tard i és imprecís en els objectius que reclama la ciència. Però existeix. I és útil. Per fi. Em sembla útil perquè:

1. Reconeix que no fem prou i estimula a fer més. S’estableix definitivament que cal reduir les emissions per no assolir 2 graus centígrads d’increment de la temperatura terrestre i que cal fer tots els esforços per intentar que no augmenti més d’1,5 graus. Recull que els compromisos presentats per 180 països són insuficients i dibuixa un camí entre el 2017 i el 2025 per incrementar-los.

2. És universal. Els països desenvolupats mantenen responsabilitats de finançament i de lideratge per a la reducció d’emissions però es convida els països emergents a col·laborar i es fixa per a tots l’obligació de presentar compromisos més ambiciosos a la segona ronda. Es manté la diferenciació, i la mitigació i l’adaptació ja són objectius universals. Igualment, es reconeix l’especial vulnerabilitat dels petits estats insulars i els països menys desenvolupats.

3. Es basa en la cooperació mútua i la vigilància mútua. S’obliga tothom a explicar públicament els seus compromisos. Es fixarà un mètode comú per fer-ne balanç el 2023. Tothom pot modificar-los quan vulgui, i ho ha de fer obligatòriament cada cinc anys a partir del 2023. Això vol dir que tots els ciutadans sabrem què fa cadascú per arribar a l’objectiu. Certament, els compromisos els estableix voluntàriament cada país però val la pena recordar que, voluntàriament, 180 països de 195 ja ho han fet. Això no té marxa enrere. També val la pena recordar que el precedent d’aquest acord -el Protocol de Kyoto- obligava molt pocs països (38) a molt poca reducció d’emissions (8%) i, tot i així, alguns països el van incomplir. Es mantenen els 100.000 milions de dòlars anuals per a la cooperació climàtica nord-sud i s’anima a impulsar la cooperació sud-sud. Es fixa una data màxima de revisió per augmentar aquesta aportació, sempre a l’alça (2025). Certament, es dóna llibertat a cada país per decidir les seves aportacions, però hauran d’explicar al món què fan, com ho fan i com ho assoleixen.

4. Es consagren tots els instruments existents i es dóna flexibilitat per utilitzar-los. Instruments de mercat com el comerç d’emissions, però també instruments públics, el programa dedicat als boscos per evitar la desforestació... Tots els instruments assajats es podran posar en marxa. Tots seran voluntaris i, per tant, no haurem d’esperar que tots els països hi estiguin d’acord per començar a aplicar-los. Es pot començar quan es vulgui entre els que ho vulguin. No s’imposen. Hi podrà haver més Califòrnies.

Haurem de seguir treballant molt i molt perquè:

5. No fixa objectius concrets a mitjà ni a llarg termini. Només diu que caldrà arribar al màxim d’emissions “com més aviat millor” i que aspira a un balanç zero d’emissions (entre les que s’emeten i les que es capturen, per exemple, als boscos) a finals de segle. Massa inconcret, lluny del que la ciència exigeix.

6. La feina que cal fer d’aquí al 2020 no s’explica amb claredat. Cal recordar que l’acord entrarà en vigor el 2020 (si 55 països que representin el 55% de les emissions mundials el ratifiquen). Això vol dir que els pròxims cinc anys cal intensificar la feina per reduir emissions, més enllà de desenvolupar els instruments que es defineixen (sistema de verificació, registre de compromisos nacionals, el comitè de seguiment, el comitè de París per fomentar capacitats institucionals). Resta molta feina per fer per avançar més els pròxims cinc anys.

En definitiva, aquest acord posa uns bons rails. Sòlides estructures que es mantenen, a més, dins el marc multilateral. Però el tren que ara hi circula va massa a poc a poc. I això ens posa en perill a tots. Els conductors són els nostres governs, però si nosaltres no exigim acceleració i no definim la ruta, no arribarem a temps a fer front a un dels principals reptes d’aquest segle.

Un bon instrument que cal utilitzar a fons perquè doni resultats. La ministra sud-africana va recordar unes paraules de Mandela: “Després de pujar a un gran cim, un només troba que hi ha molts més cims per pujar”.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 22/04/2018

Consultar aquesta edició en PDF