La jornada electoral la podríem considerar com la quantificació de la voluntat popular: és a dir, la transformació en xifres de l’esperança, o les pors, de cadascuna de les persones que han dipositat la papereta a l'urna. La primera data que crida l’atenció és la de participació, la qual s’ha mantingut a un nivell similar al de les anteriors eleccions autonòmiques. Després d’una legislatura altament polititzada, amb mobilitzacions constants i massives, calia esperar un augment del nombre de votants; no ha estat així. M’inclino a pensar, vists el resultats, que hi ha hagut una deserció d’una part del votant tradicional, compensada per la irrupció de vot novell que hauria anat a parar a les noves forces que entren al Parlament.
Ara toca el més difícil, desxifrar les xifres. Les nits electorals són com les nits de Penèlope, que desteixia el que havia teixit durant el dia. Donar valor qualitatiu a la quantificació de les urnes. El primer que podríem dir, en aquest sentit, és que la contrareforma ultraliberal que representa la proposta de Ciutadans, en el sentit de menys estat, és a dir menys sector públic, no ha estat suficient per contrarestar la gran desfeta dels conservadors del PP. Des d’aquest punt de vista, la proposta de l’austeritat com a principi polític hauria estat clarament sobrepassada pels vots que han anat a parar a partits polítics que defensen propostes contràries o menys dures. El missatge estaria en la línia de més política, quant a defensa del bé comú, i menys economia, quant a interès particular.
El segon missatge clar que ha donat l’electorat, de manera contundent, és el referent a la llengua, al sistema educatiu; m’atreviria a afirmar a la identitat com a poble. La suma de les opcions que s’han expressat clarament per un model identitari han tingut un suport molt majoritari. Crec que uns dels grans guanyadors d’aquesta contesa electoral han estat, sense presentar-s'hi, la gent de Crida, la plataforma per una educació publica i de qualitat, que durant tot el mandat de Bauzá ha mantingut el contrapunt ciutadà a les polítiques agressives del govern. Els bons resultats de MÉS són, segurament, els que millor simbolitzen aquest fet. Però el valor dels distints moviments socials que han sorgit durant aquesta legislatura va més enllà dels vots que han anat a un o altre partit. Ens apropen a un llenguatge difícil d'entendre, en la política actual, com és el de la dignitat; seria bo, d'ara endavant, a qui li correspongui governar, no oblidar una cosa tan intangible com és aquest concepte.
Però de tots el missatges que puguem escrutar, dels molts que ens ha enviat l’electorat, el més clar és la voluntat d’un canvi progressista, sense adjectius: el mapa polític per als pròxims anys és clarament d’esquerres. Un fet insòlit en aquesta comunitat. Històric, es pot dir. Sense excuses possibilistes. Per primer cop l’hemisferi de progrés no està més fragmentat que el conservador. Per primera vegada la voluntat progressista està més equilibrada que mai. La voluntat expressada de revisió del paper de l’esquerra és evident: un aposta per un canvi profund. Una segona transició, com ja havia enunciat algú. Caldrà entendre, en les properes setmanes, quan s’asseguin per formar govern, cap on ha dit la gent que vol transitar. L’equilibri entre les forces progressistes no pot ser excusa; ben el contrari, és un xec per a un govern fort.
