El ‘final’ que anunciava el ‘futur’
PeriodistaEl novembre del 1989, mentre el comunisme queia a trossos a l’Europa central i oriental, l’economista britànic John Williamson publicava l’article Allò que des de Washington s’entén com a recomanacions de reforma. El document, que ha passat a la història de la literatura neoliberal com El consens de Washington, no esmentava la catàstrofe soviètica, però apuntava clarament les polítiques que calia aplicar al, diguem-ne, paisatge després de la batalla: disciplina pressupostària i reordenament de la despesa pública en sanitat, educació i ajudes socials; liberalització financera i desregulació dels mercats i, sobretot, privatització de les empreses públiques i blindatge de la propietat privada. Algunes d’aquestes mesures -ja assajades en l’etapa Thatcher-Reagan- eren, més que presagi malastruc, l’anunci solemne del que vindria.
Els poders financers havien estat sis dècades assumint a contracor polítiques públiques -el New Deal, el Pla Marshall, el welfare - i arribava el moment de recuperar el temps perdut per tornar a forrar-se a barra lliure, com anunciava l’historiador marxista britànic Eric Hobsbawm.
Cop al benestar
En l’article Adéu a tot allò publicat l’octubre del 1990, Hobsbawm va preveure l’intent de liquidació de l’estat del benestar i de les conquestes socials aconseguides i consolidades després de la Segona Guerra Mundial. Hobsbawm tenia clar que, amb l’ensorrament del bloc comunista, el capital financer ja no tenia por i que els territoris de l’Est europeu serien precisament els primers a patir les conseqüències. Paradoxalment, des de Polònia, l’intel·lectual anticomunista Adam Michnik coincidia amb Eric Hobsbawm assenyalant que “el pitjor del comunisme és el que ve després”.
Dades del Banc Europeu per a la Reconstrucció i el Desenvolupament -conegut com el BERD- no amaguen que van ser destruïts més de set milions de llocs de treball als antics països satèl·lits de Moscou durant els primers mesos de teràpia de xoc capitalista, és a dir, de l’aplicació del Consens de Washington. L’experiment a Rússia -un cop desapareguda l’URSS- provocaria 40 milions de pobres, 100 milions de precaris i centenars de milers de morts a causa de la violència armada, malalties, desnutrició i comportaments autodestructius. Les iniciatives per alleujar la catàstrofe econòmica i humana ni tan sols van ser estimades pel Fons Monetari Internacional (FMI) i altres organismes. No hi va haver cap Pla Marshall postcomunista perquè en l’imaginari polític i ideològic occidental es va imposar la idea d’escenificar la capitulació de l’enemic: la rendició incondicional del món soviètic sotmès, a més, a reparacions de guerra. De la Guerra Freda, s’entén.
El 1992, ja en temps de preoblit i de balanç, l’analista neoliberal nord-americà Francis Fukuyama publicava El final de la història, un assaig-dogma de fe segons el qual, acabat el comunisme, la història en el sentit marxista de lluita de classes també s’acabava.
I el liberalisme universal s’encarregaria d’imposar la pau i els equilibris econòmics. De fet, el text de Fukuyama tancava el cicle obert per El consens de Washington, de John Williamson. Però el xoc del 2008 i els espasmes col·laterals estroncarien el somni de Fukuyama, que s’adonaria com els poders financers han anat massa lluny en la seva política de barra lliure i de forrar-se.
El resultat serà la publicació, el 2012, de l’assaig El futur de la història, en què Fukuyama rectifica en identificar com la desregulació dels mercats erosiona les classes mitjanes i posa en perill la democràcia. Qui li havia de dir a Fukuyama que el seu final estava anunciant el futur.
