Misc 04/08/2018

El fenomen Rosalía reobre el debat sobre l’apropiació cultural

En poc més d’un any i mig, l’autora de ‘Malamente’ s’ha convertit en un fenomen: els seus videoclips acumulen milions de visionats i la seva doble faceta com a ‘cantaora’ i artista urbana ha reobert el debat sobre l’evolució del flamenc i l’apropiació cultural

i
Xavier Cervantes
6 min

BarcelonaA propòsit de Rosalía s’ha reactivat un debat que ve de lluny sobre legitimitats musicals, ortodòxies, respecte, aprofitaments, mestissatges i beneficis econòmics. Ve de lluny perquè una part del debat és pràcticament consubstancial a la història del flamenc, sobretot des que Lole y Manuel, Enrique Morente i Camarón van obrir camins que no tothom estava disposat a seguir.És la part formal, la de la puresa del flamenc, que vol dirimir no pas si Rosalía està protagonitzant una revolució, que no ho està fent, sinó si el disc Los Ángeles és o no flamenc. “El flamenc pop que jo faig a La leyenda del tiempo és un pop flamenc flamenc, no gitano. Gitano és una cosa i flamenc n’és una altra”, deia Camarón el 1979 fent equilibris davant l’enrenou que havia provocat. I seguim aquí.

Hi ha una altra part del debat més essencialista, i minoritària: la que fa que aparegui la prevenció, a vegades la condescendència i fins i tot el menyspreu quan un artista no andalús o sense antecedents familiars flamencs s’expressa mitjançant el flamenc; aquí Rosalía Vila, paia i de Sant Esteve Sesrovires, tenia totes les de rebre. Aquesta no és la part més interessant del debat. En canvi, sí que ho és la que fa referència a la simulació o apropiació, i que té a veure amb el personatge de gitana que ha creat Rosalía en les cançons i els videoclips Malamente i Piensa en tu mirá, amanida, a més, amb un arsenal de tòpics que poden induir a pensar que ella i la productora de vídeo Canada estan reforçant estereotips de la cultura gitana i l’andalusa.

Flamenc.sí, flamenc.no

La disputa eterna entre purisme, evolució i trencament

El flamenc, com el jazz, és una expressió artística que constantment s’està preguntant sobre la seva naturalesa. “Això no és jazz!”, cridaven els puristes del bebop quan Ornette Coleman va publicar Free jazz. I el mateix va passar quan el flamenc es va fusionar amb el rock, el jazz o les músiques de l’Àfrica occidental. “Això no és flamenc!” Los Ángeles, el disc de Rosalía amb el guitarrista Raül Fernández, Refree, ha patit desqualificacions nominals similars. Tot el temps que s’ha perdut decidint si era flamenc o no es podia haver invertit gaudint d’una proposta artística bastida des de la tradició i desenvolupada amb molta personalitat, però ni revolucionària ni irreverent. Que sigui o no sigui flamenc no fa que el disc sigui millor o pitjor, que emocioni més o menys.

L’accent andalús

¿Respecte a unes formes musicals o impostura interessada?

Tant a Los Ángeles com quan canta acompanyada de guitarristes flamencs com Joselito Acedo (amb el qual actuarà a la Biennal de Flamenc de Sevilla), Rosalía imita formes andaluses. Ella és bilingüe català/castellà i no parla amb accent andalús, la qual cosa ha provocat acusacions d’impostura. Concha Piquer, paia valenciana, també cantava amb un accent que no era el seu coplas com Ojos verdes. Miguel Poveda, paio català fill de manxega i murcià, canta bulerías amb accent de Cadis. Fins i tot Diego el Cigala, gitano madrileny, força el color de la parla quan interpreta. El flamenc està molt connotat lingüísticament i quan s’aborden temes tradicionals les singularitats fonètiques andaluses resulten determinants en la mètrica dels versos. Inevitablement, moltes veus no andaluses canten el flamenc amb accent andalús.

Es pot argumentar que a Los Ángeles, en què la guitarra s’allunya dels codis flamencs i la veu desplaça palos com els tangos cap a la cançó, hi havia marge per cantar sense accent i que Rosalía no ho fa. Això sí, quan interpreta de manera més canònica amb Joselito Acedo seria estrany que triés un castellà estàndard. Assumint la impostura, la decisió estètica denota respecte per la llengua del flamenc. Tanmateix, tot plegat serveix per recordar que en el flamenc l’accent andalús ha estat lliure de l’estigmatització que pateix en altres àmbits, tal com recorda la rapera Mala Rodríguez en una entrevista a la web Jenesaispop: “Tots els que hem sortit d’Andalusia per buscar-nos la vida hem vist com havíem de canviar l’accent perquè se’ns entengui, o perquè no se’ns ridiculitzi o se’ns menystingui”. En el sentit contrari, qui s’acosta al flamenc des de fora d’Andalusia ho fa amb accent andalús.

Aquest debat sobre la parla lliga amb qüestions que afecten la transmissió de la cultura andalusa. Als Estats Units, els pioners del hip-hop feien servir samples de funk i soul. Estaven dibuixant una continuïtat dins les músiques afroamericanes. A Andalusia, i tret de la Mala Rodríguez, els grups de hip-hop giraven l’esquena al flamenc aclaparats pel pes simbòlic i referencial. Només en els últims anys hi ha hagut una reconciliació, quan grups com els sevillans SFDK han assumit el flamenc com a actiu cultural propi. Això també té a veure amb el pas que han fet grups de rock com Los Planetas, que ja no emmascaren l’accent quan canten. Els més joves, com Dellafuente, ja ni ho dubten i recuperen allò que als anys 70 i 80 van fer els flamencs que s’amaraven de blues i rock sense perdre la identitat lingüística.

Apropiació (1)

Reivindicar una cultura o invisibilitzar un subjecte cultural

L’apropiació cultural només es pot exercir de manera vertical. És a dir, implica una actuació interessada sobre una cultura subalterna. El flamenc, Patrimoni Immaterial de la Humanitat, no és una cultura subalterna, i encara menys a Andalusia. És rellevant en àmbits polítics, acadèmics, econòmics, artístics, populars... Tot i així, per expressar-se mitjançant el flamenc a Rosalía li demanen tota mena d’explicacions i justificacions que no es demanen a altres artistes. Li suposen que s’està apropiant del flamenc i que no hi demostra respecte. Porta una dècada ballant i cantant flamenc, ha tingut com a mestre Chiqui de la Línea; l’acompanyen Joselito Acedo, que és el guitarrista d’Alba Molina, i Los Mellis, ara com ara els palmeros més sol·licitats; i la bailaora Aina Núñez l’assessora en les coreografies... Què més ha de demostrar?

El seu èxit també ha dut a recordar que el poder prefereix la versió blanca, i que per això la indústria musical dona suport a Rosalía i no a artistes andaluses i/o gitanes. Segons aquesta lògica, Rosalía està invisibilitzant el subjecte cultural genuí, representat per dones com Alba Molina. Tanmateix, cal recordar que la mateixa discogràfica que va publicar Los Ángeles, Universal, és la que edita els discos de la filla de Lole y Manuel, i que al voltant del flamenc hi ha un important volum de negoci, la qual cosa no treu que en general la indústria musical, també la flamenca, sigui conservadora de mena. Curiosament, el debat generat al voltant de Rosalía ha tingut un efecte positiu, ja que ha permès que fora de l’àmbit flamenc es parli de joves artistes com la cordovesa María José Llergó, ara instal·lada a Barcelona, i María Terremoto, de Jerez.

Apropiació (2)

Les maneres i el discurs de ‘Malamente’

Com va fer Albert Pla, Rosalía també s’ha creat un personatge per cantar; és un personatge que queda més amagat quan mana el flamenc, però que emergeix de manera aclaparadora en cançons com Malamente. És Rosalía fent de gitana, fent servir expressions del caló, i explotant un imaginari visual ple d’estereotips contra els quals porten molt de temps lluitant les dones gitanes i andaluses. Aquesta actitud, segurament poc reflexionada perquè no ha tingut present les gitanes, sí que revela un apropiacionisme i una falta de respecte similar al que provoquen els videoclips de Bad Gyal a Jamaica, que són postals d’explotació turística. El politòleg Jesús Jurado, a Contexto, inscriu aquesta apropiació en un espai de disputa política on a Andalusia s’està resignificant “en clau moderna, progressista i feminista elements culturals llargament associats a una cultura conservadora i casposa”, justament els que Rosalía torna a significar com a “conservadors i casposos”.

Diu la cantaora de Huelva Rocío Márquez: “No podem cantar com si haguéssim viscut una guerra, com si haguéssim passat gana. No hem viscut això. Serà poc autèntic mantenir un discurs i unes maneres que no ens pertanyen”. Rosalía ha trobat una manera musical pròpia del seu present, és el seu gran encert. On falla és en el discurs de Malamente.

stats