Portada 04/02/2015

Una feliç expressió de nosaltres mateixes

4 min

Les imatges són necessàries: estan fetes de fragments, records, jocs, que representem a través de diferents formes de transmissió cultural com són els missatges, els estereotips, les narracions del mite, el simbolisme del poder i tantes altres. La imatge és a la vegada objecte i mitjà del coneixement; una forma de mediació necessària per a qualsevol cultura, la qual compleix una funció no només simbòlica. Emperò la idolatria de la imatge és una altra cosa: és un amor excessiu que és efecte d’allò que dicten els prejudicis de la massa.

Avui dia aquest culte s’expressa sobretot en els 'selfies' que Internet ha multiplicat exponencialment des de fa relativament molt poc, atès que dues dècades i mitja no representen gairebé res per a la Història de la humanitat. Hem convertit el web en l’altar profà del miliard de miralls en què tots ens mirem incansablement per satisfer el desig de notorietat, on, per damunt de tot, cerquem la lloança de l’Opinió Pública; els “m’agrada” amb què alimentem contínuament i, a més a més, voluntàriament les xarxes socials.

Què podem esperar d’un món que genera cada minut 1.700 bilions de bytes de dades (l’equivalent d’allò que es pot emmagatzemar en 360.000 DVD, minut rere minut), més de 6 megabytes de dades per persona cada dia?

Certament tots estem sotmesos a aquesta tirania, però els qui hi estan majorment exposats són els joves i els adolescents perquè difícilment són prou madurs com per acceptar-se a si mateixos si la imatge que reflecteix el mirall on es miren no compleix amb els cànons actuals de la bellesa.

Les nines i les dones joves pateixen més directament les conseqüències de l’excessiu valor que la nostra cultura i la nostra societat concedeix a la imatge –tot i que els nins i els joves són cada cop més permeables a aquesta tendència social–, perquè la moda i la bellesa les sotmet als designis d’una indústria que no considera cadascuna d’elles com un ésser que té valor per si mateix sinó com instruments que responen a llurs interessos.

Els mitjans de comunicació de massa han emprat des del seu inici la imatge de la dona com si d’un objecte es tractés, responent als patrons culturals dominants, els quals, tant aleshores com avui dia, són predominantment masculins.

La imatge, com un tirà que ens obliga a idolatrar-lo, és l’arrel d’una forma d’esclavitud moderna –no reconeguda– que es ramifica i creix gairebé invisiblement tant en l’àmbit públic com en el privat. Té el reconeixement implícit de la “normalitat”, d’allò socialment acceptat, però pot atemptar directament contra la llibertat i la justícia de les dones que s’hi troben involuntàriament sotmeses, atès que és l’ecosistema en el qual s’han acostumat a viure i del qual no es pot defugir fàcilment. Això no vol dir que sempre hagi de ser així: per sort, no sempre es compleix aquest patró de comportament.

L’economista Amartya Sen és reconegut internacionalment, entre moltes altres, per les seves reflexions sobre la justícia, l’equitat i la capacitat. La idea fonamental, segons Sen, és valorar allò que els individus poden fer o ser en la societat (és a dir, les seves capacitats i funcionalitats) en lloc d’allò que posseeixen. El seu enfocament de la capacitat se centra en les “potencialitats de vida dels individus en lloc dels rèdits o els recursos” ('Sobre la injustícia', A. Sen et al., 2013).

Seguint aquest enfocament, la filòsofa i professora de Dret i Ètica de la Universitat de Chicago Martha C. Nussbaum afirma que el punt clau és valorar fins a quin punt una determinada societat reconeix i té en compte la dignitat de les persones i en quina mesura aquestes són lliures d’elegir la seva pròpia vida segons les condicions concretes que els ha tocat viure.

Nussbaum ha definit una llista amb deu capacitats fonamentals que segons ella són necessàries per proveir l’estructura base que permet valorar la qualitat de vida de les persones i dels projectes polítics de les societats des d’un punt de vista transcultural: (a) la possibilitat de no morir abans d’hora i de viure dignament; (b) salut física; (c) integritat física; (d) sentits, imaginació i pensament; (e) poder viure lligams significatius (sentiments); (f) raó pràctica; (g) afiliació; (h) relació amb altres espècies; (i) la capacitat de divertir-se (joc); (j) control del propi ambient social, polític i econòmic.

Aquesta llista és molt útil per valorar la qualitat de la vida de les dones perquè posa l’accent no tant sobre el bé comú (el del grup) sinó en el de l’individu, a fi que cada membre de la societat pugui ser considerat digne de respecte i perquè pugui tenir un nivell d’oportunitats i condicions de vida acceptables que el faci capaç de viure d’una manera vertaderament humana.

La idea central és que les persones hem de tenir la possibilitat d’elegir racionalment (i, per què no, també emocionalment), de manera informada i lliure, en la mesura de les nostres pròpies limitacions i també les d’un entorn social que afavoreixi el desenvolupament humà, com a mínim dins el ventall de les capacitats fonamentals que Nussbaum va definir perquè pugui existir la justícia.

Per aconseguir-ho és necessari promoure la percepció social que les dones som capaces de dur a terme molts rols diversos en la vida i en la societat; no només aquells tradicionalment i culturalment associats a la bellesa física, sinó també els que potencien la nostra capacitat de pensament, d’imaginació i d’expressió de nosaltres mateixes.

stats