El fantasma i el capatàs

Quan era petit, Walter Lippman tenia por dels fantasmes. Convençut que hi ha un ésser espectral a l’habitació, un dia salta del llit. Encén el llum i veu que el fantasma és la cortina que es mou. Això li canvia la vida. Lippmann va ser un dels periodistes nord-americans més influents del segle XX. Va tractar tots els presidents, des de Theodore Roosevelt fins a Richard Nixon. Va endevinar que el segle XX era un nou món a les fosques, per descobrir, per cartografiar, i va veure clar que “la capacitat d’actuar sobre les realitats ocultes d’una situació, tot i les aparences, és la veritable essència de l’home d’estat”.

El líder és un individu que obre el llum davant d’un món ple de fantasmes. Els mateixos dies que Lippmann reflexionava -anys vint-, a Catalunya el poeta Josep Carner també escrivia sobre aparicions: “En el món, el visible és governat per l’invisible”. Carner és un home que participa del primer gran projecte de país, des del 1714, que ho demostra: la Mancomunitat (1914). “Volem per a Catalunya un cos d’estat”, diu el líder Enric Prat de la Riba. I va simular per tenir escoles, biblioteques, carreteres i telèfons. També simulaven aquells 400 empresaris catalans que a mitjans del segle XIX, i en menys de vint anys, aconsegueixen que les seves empreses siguin la meitat de l’economia espanyola. Aquells homes s’inventen una revolució industrial catalana que vola sola. La Wikipedia de la simulació catalana no té límits. El país s’avança al món virtual: sempre ha de simular perquè la realitat no li dóna el que vol, el que necessita.

El lideratge català ha sigut simulador. Ho va veure clarament Josep Pla: el català és un capatàs. Està al mig. Entre el treballador i l’amo. El manen de dalt i ha de donar ordres a baix. I sempre queda simulant entre uns i altres. El capatàs sempre lidera a mitges. Se’n surt com pot. Són bones notícies. Perquè el segle XXI és el de la confusió, de les foscors. Els superherois fracassen i els fantasmes se socialitzen. És un segle català perquè la major part dels líders de qualsevol àmbit no tenen capa ni espasa. Gestionen el caos a les palpentes. Remenen l’olla de grills i de patates estofades en una obscuritat sense lluna. La poderosa gent normal. Quan el més anormal avui és ser normal. Normal és ser coherent, fidel, perseverant, honest, amb paraula...

Caminar en la boira. El lideratge català s’ha forjat des de sempre batallant en la foscor amb fantasmes. Per això ara els líders han d’obrir el llum: per fer-nos veure, per fi, realment, que el capatàs s’ha esfumat i que no hi ha fantasmes.

EDICIÓ PAPER 24/03/2019

Consultar aquesta edició en PDF