Hi ha causes que són tan justes que si no hi estàs a favor ets un venut i un traïdor de qui es pot posar en dubte la seva integritat moral. Problema: qui decideix quines causes són justes i quines no? No pateixi, per sort al nostre país tenim un fantàstic estol de repartidors de carnets de “solidaritat enrotllada”. És un títol que s’atorguen ells mateixos (i elles mateixes) i que els dóna la potestat de dividir el món entre bons (els que els donen la raó) i dolents (la resta de la humanitat). Els reconeixerà perquè la seva gran habilitat és ser sempre una minoria minoritària que, a còpia de cridar molt i d’una habilitat natural per a la propaganda, es vesteix de majoria. Una altra de les seves virtuts és que, com que habitualment no els fot cas ningú, elaboren amb gran precisió l’hàbil discurs segons el qual l’origen de la seva solitud és que els volen silenciar perquè ells (i elles) sí que no callen davant dels poderosos (per cert, mai són poderoses).
Ara bé, quan ho broden és quan, investits de la seva autoadjudicada superioritat moral, intenten fer-nos creure que no defensen causes per interessos particulars sinó per la seva infinita generositat. O sigui, la seva fraternal solidaritat no és la manera que han trobat per existir i per ser algú, sinó que tot ho fan perquè són gent “compromesa”. I nosaltres, que si som una cosa és amables, fem veure que ens els (i les) creiem. I els diem que sí, que moltes gràcies per existir, que sense ells (ni elles) la nostra societat seria repugnantment fastigosa i que endavant amb la feina. I que quan acabin, sobretot, que tanquin el llum.
