BARÇA
Misc 16/06/2013

El talent brasiler, entre la màgia i la inadaptació

La major part dels brasilers no han acabat d'enamorar el Barça, però els que han triomfat són inoblidables

Toni Padilla
5 min

BarcelonaEl futbol brasiler ha fascinat els europeus des de fa dècades. El futebol , convertit en art quan hi jugaven Pelé o Garrinha o el cantaven Chico Buarque o Vinícius de Moraes, sempre s'ha regit per uns valors diferents, propis d'una nació marcada per la barreja cultural, el ritme africà, les arrels indígenes i la cultura europea. La fascinació estètica pel futbol i els futbolistes brasilers, però, també ha desencadenat múltiples casos d'incomprensió, sobretot quan els clubs europeus han intentat beneficiar-se d'uns jugadors formats en una cultura diferent. Competitius com els argentins, però amb una certa tendència al divertimento tècnic, els futbolistes brasilers han fet un llarg viatge fins a arribar a un present gloriós però allunyat de les millors èpoques, com demostren els intents d'europeïtzar el seu joc, amb personatges com Scolari al capdavant.

La Copa Confederacions, una competició que comença amb manifestacions als carrers i grans recursos econòmics però problemes organitzatius, torna a posar de moda un futebol que està destinat a ser protagonista a casa nostra gràcies a Neymar, l'últim gran talent que vol enamorar Europa. És significatiu que Neymar tingui sang mestissa però ja sigui un fenomen social a les xarxes. Un símbol dels nous temps, com significatiu va ser que el primer jugador brasiler que va enamorar Europa fos Arthur Friedenreich, el 1925. Segons molts estudis, aquest golejador va fer més gols que Pelé (uns 1.395), i es va convertir en el primer gran heroi d'un futbol que de mica en mica va deixar de ser un plaer de les elits blanques per ser una de les dues grans formes d'expressió popular brasilera, juntament amb la música. Friedenreich era fill d'un alemany i una brasilera negra, i durant els primers anys de la seva carrera es maquillava abans de jugar per semblar blanc, ja que el futbol d'elit no estava permès als negres. Un cop les lleis racials es van abolir, Friedenreich va enamorar al Paulistano, el primer equip brasiler que va jugar a Europa, el 1925. El Paulistano va jugar a París, on va fer 7 gols a la selecció francesa i Friedenreich va ser batejat com el rei del futbol . A Catalunya, les cròniques ja van parlar d'aquell equip, malgrat que no tenia la fama dels clubs argentins i uruguaians.

La gira del Vasco da Gama

La relació de Catalunya i el futbol brasiler neix el 1931, quan el Vasco da Gama va visitar Barcelona. El triomf uruguaià als Jocs Olímpics del 1924 i del 1928 havia posat de moda el futbol sud-americà i el Barça ja s'havia enfrontat al Nacional de Montevideo del 1925, abans de fer una gira per l'Argentina i l'Uruguai (1928). El 1931 el futbol brasiler madurava després de superar la crisi provocada per les diferències entre les federacions de Rio de Janeiro i São Paulo, una guerra que va portar al Mundial del 1930 una selecció formada només per jugadors de Rio.

L'arribada d'una nova generació de jugadors d'origen humil havia creat un estil propi de joc, alegre, desenfadat, tècnic i poc tàctic, que va impressionar l'afició del Barça. "El futbol va ser de les primeres àrees obertes a la població de color, i va crear un estil propi, mestís, que va allunyar-se de les altres escoles", escriu Alex Bellos al seu llibre sobre les arrels del futbol brasiler. La directiva del Barça va oferir contracte al migcampista Fausto dos Santos i el porter Jaguaré Becerra, però no van voler nacionalitzar-se i no van poder jugar partits de Lliga perquè no complien la reglamentació de l'època. Els primers brasilers del club van guanyar la Copa Catalunya i van jugar, de passada, alguns amistosos. El Barça es convertia així en el primer club estatal que fitxava brasilers, però l'experiència no va ser bona. Tots dos van acabar marxant després d'haver impressionat en els entrenaments per la seva capacitat tècnica. Especialment impactant va ser l'actitud de Jaguaré, un porter que posteriorment jugaria a l'Olympique de Marsella i es convertiria en el porter que va introduir l'ús dels guants al Brasil, quan hi va tornar. D'origen humil, Jaguaré era un provocador: cridava els davanters, atrapava els xuts amb una mà per desmoralitzar el rival i feia rebotar l'esfèrica al cap dels davanters rivals quan miraven cap a un altre lloc. Va morir en un episodi confús, barallant-se amb la policia. Era alcohòlic i no tenia diners. Fausto dos Santos també va morir jove, de tuberculosi, amb 34 anys. Els primers d'una llista de 28 brasilers fins a Neymar, doncs, van patir una mort tràgica.

El tercer fracàs

El 1947 el Barça va incorporar el seu tercer brasiler: Lucidio Batista da Silva. Un davanter amb experiència al Palmeiras, descobert pel tècnic Enrique Fernández a l'Uruguai. Da Silva va ser el primer brasiler que va jugar partits oficials, però va ser recordat per les seves escapades nocturnes, i no pas per la seva capacitat de treballar intensament. Va ser un primer tast de la manera de fer d'altres brasilers que, de mica en mica, van anar arribant al Barça, com Romário, Motta i Ronaldinho.

Entre els primers brasilers i Romário, fitxat el 1993, cap dels jugadors d'aquest país va triomfar al Barça, amb una sola excepció: Evaristo de Macedo. L'etern davanter, fitxat del Flamengo, va passar a la història pel seu famós gol de cap que va eliminar el Madrid de la Copa d'Europa. La història gairebé ha oblidat que el golejador, després de marcar 173 gols en cinc anys, va marxar al Madrid per culpa d'uns problemes burocràtics relacionats amb la voluntat de la Federació de nacionalitzar-lo. Evaristo, però, semblava destinat a ser l'únic jugador del Brasil que hauria triomfat al Barça. Wálter Machado (1966) va passar a la història quan Enric Llaudet va dir que seria el seu xòfer negre en espera d'aconseguir els papers per jugar. No va debutar mai en partit oficial. El bon central Mario Marinho, internacional, va jugar entre el 1974 i el 1976 sense pena ni glòria. El golejador Bio va ser fitxat del Terrassa i tampoc va fer-se un lloc al primer equip malgrat algun moment de glòria en competició europea. Més mala sort va tenir Roberto Dinamita, considerat un golejador fantàstic al Brasil. Va arribar per competir amb Krankl i la gent el va xiular. No va durar ni mig any al Barça.

També va arribar envoltat d'una gran expectació Cleo, un migcampista ben plantat que havia de fer oblidar el lesionat Schuster, però que va jugar només un amistós contra l'Hospitalet i va topar amb la incomprensió d'una Catalunya encara tancada que no va pair bé els rumors sobre la seva suposada homosexualitat. Núñez, de fet, li va demanar que es casés amb la xicota per evitar problemes, fent ell mateix de testimoni del casament. I just abans de Romário, Cruyff va fitxar Aloísio i el central tampoc va aconseguir adaptar-se al Barça. Romário, l'home que sintetitza el gust pel futbol i la bona vida, va començar a canviar-ho tot. Després van venir Ronaldo, Rivaldo i Ronaldinho. Però també Keirrison, Geovanni i Henrique. El repte de Neymar és ser recordat entre els primers jugadors i allunyar les pors que segueixi el camí de Cleo o Roberto Dinamita. "El futbol ha canviat. Neymar està més preparat, coneix millor el futbol europeu sense haver-hi jugat i està ben acompanyat. També el Barça està llest per al repte. Serà diferent", admet el mateix Roberto Dinamita.

stats