EL GERMÀ PETIT
Misc 23/06/2014

Un partit sense futbol

i
Jordi Sunyer
3 min

El text que el lector ha començat a llegir està conscientment redactat abans que es resolgui si és el Nàstic o el Llagostera el vintè equip amb dret a disputar la Segona Divisió 2014-15. Les expectatives de viure, en els dos duels de la sèrie, un ambient de celebració i, fins i tot, de confraternització, per un èxit del futbol de casa nostra s’han vist ensorrades i han acabat ocupant més atenció que el fet esportiu. No és la idea d’aquest escrit dissertar sobre la justícia, l’ètica o altres consideracions al voltant de la decisió que ha corromput l’eliminatòria, l’assignació de 227 localitats per a seguidors i acompanyants del Nàstic de cara al partit de tornada, disputat a Llagostera. Sí que és idea, però, exposar algunes reflexions que es deriven del guirigall provocat i, encara que resulti inútil explicitar-ho, sense voluntat de defensar cap de les dues parts.

Els sociòlegs i altres professionals de disciplines properes usen l’acrònim anglès nimby ( not in my back yard, és a dir, no al pati de casa meva) per definir aquelles persones favorables a un projecte o obra sempre que no afecti directament la seva propietat o les seves condicions de vida. Hem viscut, en aquests partits, una adaptació futbolística del fenomen. En totes les disciplines de l’esport, és habitual que un espectador neutral mostri simpatia pel conjunt humil, l’atleta amateur, que aconsegueix una victòria contra pronòstic. Podria ser el cas que ens ocupa comptant que el Llagostera, igual que altres clubs, no suscita una admiració unànime en el seu entorn. És objectivable, però, que la del Gironès és una entitat d’una vila de vuit mil habitants amb un recinte que s’ha anat apedaçant per acollir partits de Segona B, però que és clarament insuficient per a cites d’una certa dimensió. És aleshores quan, si l’afectada per aquesta incomoditat és una entitat del calibre del Gimnàstic, amb una massa de seguidors que en anyades dolces es compta per milers, amb una estructura i unes instal·lacions preparades per al futbol professional i amb la necessitat de tornar al més alt nivell, fins i tot pels objectius de negoci d’algun dels seus accionistes, el nimby es fa grana: no, no podem ser nosaltres els que ens juguem un objectiu irrenunciable a casa d’un club petit i que, com a organitzador del matx, jugarà al límit les seves cartes i no acollirà com es mereixen els adeptes d’un club del nostre prestigi, història, dimensió i ambició. És natural creure que, en un enfrontament entre dues entitats amb capacitats similars, tals maldecaps no existirien, si bé la vigília del dia D encara es venien tiquets, en plecs de quatre com a topall, a qualsevol que les volgués adquirir sense caure en la revenda. Recorden també els aficionats del Sant Andreu que al Toralín de Ponferrada, el 2010, només van poder ocupar unes tres-centes localitats de les vuit mil que ofereix l’estadi. En tot cas, les condicions determinades pel conjunt local es poden entomar, per part del visitant, en silenci o amb soroll. L’hemeroteca respondrà al lector.

El Llagostera-Gimnàstic també és un exemple de manual de la sensibilitat amb la qual s’ha d’exercir l’ofici de periodista quan s’aborden qüestions locals, que tenen com a escenari aquells espais que el receptor trepitja diàriament. Els clubs esportius són o haurien de ser part indissoluble d’un espai vital, d’una comunitat. Com a conseqüència, els estadis esdevenen altaveus d’expressió d’orgull local, del sentiment de pertinença, així com permeten també esventar frustracions o reivindicacions en l’anonimat de la massa. Continua frapant, però, la cruesa i la irracionalitat dels comportaments dels mateixos que, mentre són incapaços de plantar-se davant situacions que els castiguen de debò, amenacen via xarxes socials o insulten algú girant-li la cara en el mateix gest en nom i defensa del seu equip. També això permet redactar aquest text, sobre el que havien de ser tres memorables hores de futbol, sense parlar de futbol. Llàstima.

stats