Després de deu dies de tragèdia, encenedors i Football Manager, aixecar un 0-1 davant d’un aspirant a la Champions com l’Athletic mereix aplaudiments i celebració. És lògic. I just. Que el Barça remuntés el seu partit ahir té un punt heroic i és, en part, un èxit de Gerardo Martino. De la seva paciència, de la seva fe i el seu silenci per protegir un equip que encara vol respondre. Que ho segueix intentant. Que es nega a acceptar que tot s’acabi, malgrat que estigui lluny del llistó que en la bonança va elevar tantíssim.
Però el triomf del Barça ahir és un crit d’alarma. Immens, ferotge, desesperat. L’equip que sempre trobava resposta en el joc va haver d’obrir el calaix de l’orgull més primitiu per aferrar-se a la Lliga. Amb un instint de supervivència animal, la racionalitat del Barça va baixar a l’esfera més guerrera per trobar l’empat en un embolic rematat per Pedro i en una falta xutada amb ràbia per Messi. Potser no és casualitat que en aquest escenari purament emocional s’acabés sense Xavi, l’etern cervell. I amb Mascherano creuant mig camp per afegir-se a la reacció. I amb Tello a la cavalcada final. I amb Messi seleccionant contraatacs amb aquell olfacte tan seu, voraç, salvatge, implicat.
Tot i resoldre-ho des de l’agonia, el partit del Barça va ser força bo. Va generar ocasions i, fins i tot, prou futbol per endur-se molt més premi, o endur-se’l molt abans i sense patiments. L’actuació blaugrana va tenir ritme, dinamisme, intensitat i cor contra un Athletic que condicionava amb la seva defensa avançada i la seva pressió alta quan Pinto iniciava el joc. Alexis i Pedro, entrant i sortint a l’espai més profund, van alimentar la versió més assistent de Messi, més còmode entre les línies basques que les madrilenyes. Iniesta i Xavi van dissimular que Song no entén prou bé encara quan toca assumir riscos en conducció i quan ha de ser la punta d’un triangle. Adriano i Alves van acompanyar, sense estridències. Però en cap moment va veure’s un Barça fluid i precís. Encara era un Barça pesat, trist, amb remolc. Amb pena.
Els tres punts mantenen el Barça distret en la lluita per la Lliga, però no amaguen que necessita passar pel divan amb urgència. Des de la calma, des de la total predisposició a despullar-se. Per entendre que hi ha coses que el salven i el salvaran. Per acceptar que el 0-1 no és cap drama, si s’elabora el joc. Per entendre que perdre no ha sigut fins ara el problema, si agrada el com.
