Les llàgrimes de Busquets, en el minut de silenci, eren la imatge de la temporada i redundaven el to del barcelonisme. Tristesa absoluta. El migcentre de Badia, igual que Pedro, ha conviscut sis anys amb Vilanova al vestidor i, creixent al costat de Tito, s’han fet futbolistes internacionals i campions d’absolutament tot. I just abans que Fernández Borbalán xiulés el kick-off, Sergio Busquets i els seus companys no podien dissimular l’afectació. La Lliga ja era el menys important. No s’hauria perdut el títol en un Madrigal on l’Atlètic i el Madrid ja s’havien deixat punts. Però així que va començar el matx ja vam veure que, malgrat les circumstàncies doloroses, el Barça tenia onze homes que estimen la pilota, que la volen i que, en el pitjor dels tràngols, els agrada jugar a futbol fins i tot en el partit que mai no haurien volgut jugar.
En aquest sentit, el d’ahir semblava un diumenge qualsevol. El Barça tenia la possessió però el rival ens agafava al contraatac. El contrincant marcava primer sense, de nou, haver sabut fer una falta tàctica. El porter local, per variar, el fèiem internacional mentre Pinto, en tot el partit, no aturava cap de les tres rematades del Vila-real (2 gols i una que salva Bartra sota pals). Per acabar-ho d’adobar, el Barça insistia en la mania, tant estèril com incomprensible, de fer que Alves continués posant pilotes a l’olla per a ningú. Semblava també que el Barça continuava de pega, quan, en una altra llampegada de contraatac, el pitjor equip de la Lliga en rematades de cap ens marcava un golàs amb el frontal de Trigueros. I, de cop i volta, més aviat que de costum, Cesc va entrar per Xavi al camp. El canvi que va ser tan xiulat al Camp Nou i que va servir per remuntar contra l’Athletic Club.
Ahir -potser ja no és casualitat- l’entrada de Cesc Fàbregas va capgirar el joc i, sobretot, la sort de l’equip. Les centrades d’Alves ja no calia que les rematés cap davanter del Barça perquè els defenses del Vila-real, tots sols, ja se’ls marcaven en pròpia porta. I, aleshores, va venir la millor jugada del partit. Busquets es planta a la frontal i, de cullera, li fa una passada a Cesc, que entra a l’àrea i, al primer toc, la despenja perquè Messi, des del punt de penal, clavi el 2 a 3 enganyant Asenjo. El bon porter local, fins aquell moment, havia aturat les cinc bones ocasions de Messi amb el peu esquerre. L’única que va xutar amb la dreta va acabar en un gol que permet continuar enganxats a la Lliga. L’Atlètic i el Madrid, però, no semblen disposats a punxar. Tant se val.
El futbol, com va dir ahir el Tata a la sala de premsa després del partit, ara mateix potser és el menys important. Aquesta temporada passarà a la història per un dels fets més tristos de la nostra història.
