Publicitat
Publicitat

La lenta decadència del Barça

L’any passat van caure a mans d’una llegenda europea. Aquest any n’hi ha hagut prou enfrontant-se a un equip amb armes convencionals i més fet per guanyar l’Oscar al millor actor secundari que per ser un protagonista: el cor, la duresa i l’ofici de l’Atlètic de Madrid van eliminar el Barça de la Champions.

L’agonia va durar tot el partit, però l’Atlètic en va tenir prou amb els 18 primers minuts per despullar l’equip de Martino: en aquell moment ja guanyava per 1-0 i havia xutat tres vegades al pal. La defensa blaugrana naufragava en el ridícul més espantós, i de la resta de línies no n’hi havia notícies. La velocitat i l’agressivitat de l’Atlètic podrien haver fet pensar que els que en realitat necessitaven marcar un gol eren els matalassers. Resultava increïble haver sentit els jugadors barcelonistes avisant a la prèvia que havien de ser el Barça més que mai i que era vital marcar primer, perquè tot el que el Barça va ser capaç d’exhibir va ser una rematada de Messi, de cap, al minut 13, i una desoladora incapacitat per trobar forats i emportar-se les pilotes dividides, que contra l’Atlètic de Madrid ho són totes. Si jugues caminant, passa.

Però l’Atlètic va perdonar tantes ocasions que el Barça seguia viu i va estar a punt d’igualar l’eliminatòria a la segona part, quan la por i el cansament madrileny, més l’entrada d’Alexis i Pedro, van multiplicar el domini del Barça i van augmentar-ne la sensació de perill. Xavi al minut 60 i Neymar al 77 haurien pogut marcar l’empat.

L’eliminació a quarts de final de la Champions, a mans d’un equip guerrer i ben administrat com l’Atlètic de Madrid, retrata el Barça. Recorda l’equip que va agafar Guardiola el 2008, però envellit i acomodat. Podran esgrimir-se totes les desgràcies que han perseguit el vestidor en forma de malalties i lesions per disculpar l’adéu europeu, però el Barça va recollir ahir el fruit d’una molt discutible planificació de la plantilla, molt en sintonia amb l’encara més criticable gestió del club, que sembla viure de les rendes del passat i dels jocs de mans de la retòrica.

Una eliminació com la d’ahir marca el final d’una brillant trajectòria europea i envia el pitjor senyal, el de la debilitat, per afrontar la final de Copa contra el Madrid, dimecres de la setmana que ve. A partir d’avui llegiran que Martino és el culpable. Fa uns dies Zubizarreta va ser posat en evidència. La final de València permetrà guanyar una setmana. Encara queden dos títols en joc. Però ahir va certificar-se que l’actual equip directiu no ha sabut evitar una amarga decadència.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 10/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF