La importància de no tenir Rafinha
No ens enganyem: la lesió de Rafinha -sobretot ara que ja sabem que no tornarà a jugar aquesta temporada- no és tan dramàtica com ho seria si l’afectat fos un pal de paller de l’equip. No és Messi, ni Suárez, ni Neymar, ni tampoc té el pes de Piqué, Busquets o Iniesta, però el brasiler s’havia convertit en titular arran de l’aparició del 3-4-3. I com que a la plantilla no hi ha cap extrem dret nat, i el que més s’hi assembla -Aleix Vidal- també està lesionat de llarga durada, la de Rafinha es converteix en una pèrdua molt sensible.
Diu Luis Enrique que té moltes alternatives però cap de les que esmenta fa gaire patxoca. Alcácer va ser útil a Granada oferint desmarcades en profunditat -i fins i tot un gol-, però poca cosa més et pot aportar arrencant des de la banda. Fa ràbia que Arda Turan, que es troba més còmode a la banda esquerra però que podria aportar a la dreta, estigui puntualment lesionat i globalment dimitit. També sap greu que Denis Suárez, que al Vila-real es va acostumar a jugar a les bandes, no es tregui del damunt la timidesa per oferir un rendiment continuat. I, dit amb tots els respectes, em sembla una marcianada traslladar André Gomes a una posició que li és desconeguda quan no ha convençut gens en la seva demarcació natural.
Val a dir que Sergi Roberto va fer un partit completíssim dimecres davant el Sevilla, però amb un matís: a diferència de Rafinha, Luis Enrique li va confiar tota la banda com si fos la reencarnació de Dani Alves, de manera que feia d’extrem en fase ofensiva, però havia de recular fins al lateral quan el Barça es defensava. Desconec si va ser per les particularitats tàctiques del Sevilla o perquè considera que el de Reus és millor amb recorregut que plantat com a extrem; la qüestió és que no em sembla viable sotmetre’l a una exigència física i mental tan extrema partit rere partit. Us confesso que fins i tot m’he plantejat com a possible l’opció del jove Aleñá, esquerrà i amb arribada a gol, per bé que és interior i no extrem. Igual que Rafinha.
Desitjo de tot cor que Luis Enrique ho vegi més clar que un servidor, perquè seria una pena que la lesió de Rafinha privés el Barça del 3-4-3, la fórmula que l’ha tret de la monotonia i ens ha mostrat la cara més brillant i competitiva de la temporada. Però també és cert que amb la finor creixent que transmet l’equip en l’últim mes, fins i tot sabent que està obligat a guanyar gairebé tots els partits que li queden, de vegades desprèn la sensació que podria sortir-se’n amb deu jugadors.
