EL GERMÀ PETIT

La fórmula volàtil

Arran de l’aclaparadora victòria de l’Holanda dels tres centrals sobre l’Espanya del tiqui-taca al Mundial, la disposició tàctica preferida de Van Gaal durant el torneig va encetar un debat efervescent. El 3-5-2 esdevenia el nou dogma estratègic del futbol, igual com ho va ser el doble pivot, encara majoritari als campionats professionals espanyols, o la posició de 4 promoguda per Johan Cruyff, personificada en Pep Guardiola. El bagenc és, ara com a entrenador, un dels pocs que, mitjançant la pressió compassada com els horaris dels trens helvètics i la definició del fals nou, entraria en la categoria descrita per Ricard Torquemada al seu Fórmula Barça : la d’aquells tècnics que estableixen un punt d’evolució en la manera de jugar a futbol.

Els textos sobre la història tàctica del joc, com el monumental Inverting the pyramid de Jonathan Wilson, posen de manifest, amb tot, que aquests eureka escollits esdevenen, tard o d’hora, caducs, que l’èxit esportiu associat a la seva aplicació és dispar i que, en força casos, les innovacions més contemporànies s’inspiren en antigues fórmules a les quals s’aplica un remasteritzat, com vinils en l’era digital. Wilson, per exemple, planteja que el model Guardiola podria ser la revisió del 2-3-2-3 (la doble W) amb el qual Itàlia, guiada per Vittorio Pozzo, va guanyar els dos Mundials disputats sota el feixisme. Així, Busquets i els laterals formaven una segona línia per davant dels dos centrals. Iniesta i Xavi enllaçaven amb la tripleta atacant com a interiors moderns, però la seva capacitat d’arribada recorda vagament la gran transformació tàctica d’entreguerres, el retrocés de dos dels cinc davanters de les tàctiques primitives. Wilson també explica com Valeri Lobanovski, al Dinamo de Kíev, va passar d’un 4-4-2 lineal patentat pel seu antecessor Viktor Maslov a una defensa amb lliure, idea que remet als Rappan, Viani o Rocco.

El 3-5-2 no s’escapa de la revisió. La seva invenció s’atribueix a Bilardo, però sense la seva aplicació en un nombre important d’equips italians, sobretot al tombant de segle, no existiria el trequartista, ni els encenalls de joia dels Pirlo, Del Piero o Totti, ni els murals urbans en el seu honor. Amb tot, i malgrat ser també el sistema utilitzat per Conte al Juventus campió, a la primera jornada de la Serie A, només cinc entrenadors, sobre 20, el van disposar. I mentre Van Gaal, bronze mundialista, s’ha entestat amb els tres centrals al United, gran part dels equips de l’Eredivisie salten al camp amb 4-3-3, cosa que reforça quelcom que sí que és etern: el futbol no té dogmes.

EDICIÓ PAPER 16/11/2019

Consultar aquesta edició en PDF