Misc 15/04/2014

La final més final

El clàssic a la Copa agafa transcendència i la plantilla assumeix que no pot fallar més

i
Natalia Arroyo
5 min

Sant Joan Despí / BarcelonaDesprés de perdre a Valladolid, el psicòleg Joan Vives suggeria en aquest diari un possible itinerari emocional per entendre la derrota: el Barça va entrar al partit amb la tensió baixa perquè l’estimulava poc enfrontar-se a un rival de poc glamur i, per tant, va jugar amb una capacitat de concentració dispersa. No va ser ben bé el context del partit al Nuevo Los Cármenes, on el Barça va entrar amb prou intensitat i ritme, i tampoc l’explicació de l’horrorós inici de partit al Vicente Calderón. És quan el partit de Zorrilla es complica que la referència del Valladolid serveix per entendre què va passar a Granada i Madrid i què està tensionant l’equip en els últims partits. “El significat de la derrota provoca un efecte estressant que fa que llavors la tensió passi a ser més elevada del que és adequat i, per tant, la concentració en queda afectada, amb un excés de focalització sobre els efectes negatius del resultat. Els jugadors segueixen rendint malament, però ara per causes diferents de les de l’inici”, deia.

Diumenge al vespre Andoni Zubizarreta va recuperar a TV3 aquesta idea de l’“efecte estressant”, que ell va definir com a “ansietat”, per explicar la incapacitat del Barça actual per resoldre positivament els partits que se li compliquen, especialment contra rivals tancats. El tècnic Gerardo Martino també fa dies que ho redueix tot a la falta de “tranquil·litat” per ajustar millor l’execució de les accions i per “tenir idees”. I els jugadors parlen de “precipitació”, de “detalls”, de “ritme”.

A un dia de disputar una final de Copa del Rei contra el Reial Madrid que els últims dies i resultats han elevat a categoria de “més que una final”, veure que el Barça ha perdut l’estabilitat emocional en partits difícils ajuda poc a calmar els ànims dels aficionats blaugranes, cada dia més crispats, més desorientats. La plantilla n’és conscient. Potser massa.

De patró a cotilla

I és que, paradoxalment, l’equip que millor ha gestionat la pressió de ser el referent futbolístic des de fa anys ara està bloquejat per aquesta etiqueta, que l’obliga més que no pas l’allibera. L’estil i el llistó anterior no és un patró que dóna seguretat, és una cotilla incòmoda que es clava en el tècnic i els jugadors en els moments més delicats de la temporada. Com una responsabilitat que pesa, que ja no fa volar l’equip. Els rivals que reculen i s’ordenen al darrere són un mur impossible per al grup, que no troba la fórmula que l’ajudi a digerir l’angoixa de veure’s incapaç de generar ocasions de perill, d’apropar-se al gol. Els minuts passen i l’ansietat es menja les poques idees col·lectives que s’han treballat.

El Barça, perdut sense connectar amb Messi per dins, es desespera per trobar Neymar ràpidament (Pinto va enviar-li sis passades directes en la primera mitja hora contra l’Atlètic de Madrid) i abusa de la centrada a l’àrea, un recurs que mai havia explotat perquè no li convenia. A Granada en l’últim quart d’hora de partit es van acabar enviant 13 pilotes a l’àrea. No se’n va rematar ni una. Al final del partit, el balanç va ser de 42 centrades, de les quals només deu es van completar. I amb el marcador en contra, toca tecles en la direcció oposada a com ho feia abans (mantenir la defensa de quatre o treure un interior -a més, Iniesta- per introduir un davanter més).

“Un partit maco de jugar”

Enfrontar-se al Madrid en una final, però, és un partit parèntesi. L’equip ho sap. Divendres Martino, abans de perdre a Granada, ja alertava que res -“Ni una derrota ni una victòria”, va dir- garantia fer-ho bé contra el Madrid perquè “Champions, Lliga i Copa són competicions diferents”. El duel de dimecres a Mestalla és una finestra que pot airejar i oxigenar, tot i que també pot activar els focs que ja fa dies que cremen. “Hem de jugar una final contra el gran rival, que és el Madrid, i és un dels partits més macos que es poden jugar. Ho donarem tot per guanyar aquest títol”, deia ahir Carles Puyol en roda de premsa, i també demanava fer un punt i a part i deixar al marge els últims dos “cops durs” per centrar-se en un duel que és decisiu. No se n’amaga. El vestidor necessita un triomf, necessita reaccionar, necessita derrotar el Madrid i aixecar un trofeu. Amb la Lliga penjant d’un hipotètic error de l’Atlètic de Madrid, la Copa és l’última oportunitat.

El capità, que va pactar amb els responsables de comunicació del Barça sortir a parlar davant dels mitjans malgrat que inicialment s’havia previst que no parlés cap jugador després de l’entrenament, insisteix a defensar un grup que encara veu “fort i competitiu” i “amb ganes de seguir fent història”.

Visita del president al vestidor

Després d’uns dies negres, Josep Maria Bartomeu va passar ahir pel vestidor de la Ciutat Esportiva de Sant Joan Despí per reunir-se amb els jugadors i donar-los confiança i suport. Abans de viatjar a Nyon per veure la final del juvenil A a la Youth League, el president del Barça, acompanyat d’Andoni Zubizarreta, va estar-se vint minuts al vestidor abans que l’equip sortís a entrenar-se. El gest és un símptoma que no són dies normals. Que la de demà no és una final qualsevol. Que, en el moment actual del Barça, és la final més final de totes, encara que sigui un títol menor.

Qui lidera?

El gest pretén ser, també, un intent de lideratge institucional del màxim mandatari blaugrana en un equip que no troba un referent prou inspirador que agafi el timó i marqui el rumb. A la banqueta Gerardo Martino ha perdut la credibilitat que potser tenia al començament i, des de la pausa i la prudència, no apassiona l’equip per exigir-li una reacció més agressiva. L’entrenador ha fallat en els últims partits importants.

Dins del vestidor el braçalet balla. De Messi no s’esperen crits ni discursos motivadors. Ell necessita pilota i gols i en els dies clau n’ha tocat més aviat poca i lluny de la porteria. Andrés Iniesta, el guia dels pròxims anys, és un líder silenciós, que viu de l’exemple al camp, que s’entrena en el dia de festa de la plantilla, que estira la mà però no empeny a qui no el vol seguir. Carles Puyol, pilar exigent i intens durant les últimes temporades, està fora del dia a dia per un malmès genoll que el té més al gimnàs que a la gespa. I Víctor Valdés, ara lesionat, tampoc pot escridassar des de la porteria aqui s’adormi.

Altres pesos pesants del vestidor tampoc troben l’autoritat per canviar la dinàmica del grup, com Javier Mascherano, que viu un dels pitjor moments de la seva etapa al club, o Xavi, a la banqueta a Granada.

“Fa temps que es parla de canvi de cicle però encara hi ha jugadors de molta qualitat que tenen coses a donar a aquest club”, relativitzava ahir Puyol. Ell ja no es veu a l’equip, ja no troba les sensacions per ser el que era. Ni per ser el que vol ser. “M’està costant molt”, reconeixia.

El Madrid pressionarà

Sense el 5 blaugrana, amb Piqué pràcticament descartat i amb Bartra molt al límit, l’enfrontament contra el Madrid serà exigent amb el Barça en el seu punt més angoixant de l’any: la primera línia de construcció del joc, l’última en la destrucció. La defensa tremola quan rep pressió i Ancelotti n’assegura. El tècnic italià avisa que la final “és una gran motivació” per al seu Madrid, no descarta Cristiano Ronaldo malgrat les molèsties i té ganes de clavar l’estocada al màxim rival. “L’aspecte mental serà decisiu”, alertava. I el Barça, després de perdre dues vides en pocs dies, ja no és tan fort en això com abans.

stats