La NCAA, la lliga universitària de bàsquet dels Estats Units, va prohibir les esmaixades entre els anys 1967 i 1978. La norma va ser dissenyada per combatre la superioritat de Kareem Abdul-Jabbar, aleshores conegut encara com a Lew Alcindor. Els directius van trigar anys a descobrir les possibilitats d’una acció espectacular que ara s’ha convertit en imprescindible en qualsevol resum televisiu. La NBA, de fet, no es va decidir a explotar les virtuts d’aquesta disciplina en el seu All-Star fins un grapat d’anys després de fusionar-se amb l’American Basketball Association (ABA), la competició més pionera i innovadora de totes.
Trenta anys després del concurs d’esmaixades que Larry Nance va guanyar a Denver, el cap de setmana de les estrelles ja no s’entén sense la competició que exhibeix els salts dels seus jugadors més atlètics. Dominique Wilkins, Spud Webb i Michael Jordan són alguns dels guanyadors més recordats entre els aficionats, tot i que el millor concurs va ser el del 2000, quan Vince Carter es va endur el guardó. La competició ha sigut irregular i també ha tingut anys fluixos, però sempre ha servit per decorar les habitacions de seguidors d’arreu del món i assegurar una bona estona.
Amb la premissa de mantenir l’interès televisiu de l’esdeveniment, la NBA fa temps que introdueix alguns canvis a les normes del concurs. La sacsejada més gran del format ha arribat aquest any, quan la competició ha quedat absolutament desfigurada. Sense un guanyador únic (John Wall va ser el preferit dels aficionats) i amb una mecànica que va fer passar desapercebuts alguns salts interessants, l’experiència necessita ser revisada. Tornar als orígens és clau per recuperar l’interès que sí que van tenir els altres concursos, que van ser guanyats per Marco Belinelli (triples), Damian Lillard i Trey Burke (habilitats) i Chris Bosh, Dominique Wilkins i Swin Cash (tir).
