La dona que va tocar el cel
Ielena Isinbàieva disputa l'última final de salt de perxa abans de retirar-se
BarcelonaEl salt en perxa femení és una prova molt nova. Tant, que fins al 1999 no va formar part del Mundial d'atletisme, i fins al 2000 no va entrar al programa olímpic. Era cosa d'homes . Una disciplina que exigia molta força i que tenia -i encara té- una gran estrella mediàtica: l'ucraïnès Serguei Bubka, guanyador de sis ors mundials consecutius des del 1983 fins al 1997 i autor de l'inabastable plusmarca de sis metres i 14 centímetres.
Bubka és història viva d'aquest esport, i avui penjarà la perxa el primer gran mite femení de l'especialitat: Ielena Isinbàieva. La russa s'acomiada aquesta tarda a la final del Mundial d'atletisme de Moscou (19.35 h, Teledeporte), acompanyada pels 70.000 aficionats que es preveu que omplin l'estadi olímpic.
Isinbàieva no és la pionera de l'especialitat ni la primera a batre rècords, però sí la més mediàtica i carismàtica de totes, i la que ha aconseguit el salt més alt. Les dones, en general, van començar tard a practicar aquesta modalitat, i no va ser fins a principis de la dècada dels noranta que la Federació Internacional d'Atletisme (IAAF) va reconèixer les plusmarques femenines. L'any 92, la xinesa Sun Caiyun saltava quatre metres i dotze centímetres. La plusmarquista russa ha aixecat el llistó fins als 5,06.
Un comiat anunciat
La xinesa Caiyun va aconseguir apujar el llistó fins als 4,23 el 95, i l'australiana Emma George va fer el salt fins als 4,60. Fins ara, la que ha aconseguit guanyar més centímetres. Posteriorment, la nord-americana Stacy Dragila -primera campiona mundial i olímpica- saltaria 4,81. El 2003 Isinbàieva va agafar-li el relleu i va apujar el llistó progressivament fins a arribar als 5,06, el rècord que va aconseguir el 2009 i que encara es manté vigent, malgrat els intents de la mateixa protagonista de prolongar la seva hegemonia.
"Crec que és possible saltar 5,20 o fins i tot 5,30", deia aquell 2009 Isinbàieva, quan encara somiava a continuar millorant els registres centímetre a centímetre i igualar les 35 plusmarques de Bubka, però -a falta d'avui- s'haurà de conformar amb 28, entre les proves a l'aire lliure i en pista coberta.
A principis del 2009, quan tenia 26 anys, Isinbàieva ja va vaticinar que el 2013 penjaria la perxa. "Ja seré vella per saltar", s'excusava a la Xina, on s'havia traslladat per firmar l'últim acord de patrocini. Amb el temps no ha modificat la decisió, i aprofitant el Mundial de casa, abandona definitivament la disciplina que ha fet gran. Amb el temps, però, cada cop ha tingut més dificultats per ser la millor en les proves que disputava. Aquell mateix 2009 va quedar última a la final del Mundial en encadenar tres salts nuls seguits, el 2011 -tot i guanyar una prova de la Diamond League- va tornar a quedar fora del podi -sisena- i l'estiu passat a Londres 12 va ser tercera.
El relleu de la saltadora
La nord-americana Jenn Suhr és la vigent campiona olímpica i una de les principals amenaces per a la final d'avui, ja que ha estat l'única a trencar la barrera dels cinc metres en pista coberta -després d'Isinbàieva- i aquest any ha establert un nou rècord de 5,02. D'altra banda, la cubana Yarisley Silva té la millor marca de l'any a l'aire lliure amb 4,90.
De mica en mica han anat quedant enrere aquells anys en què Isinbàieva guanyava gairebé sense oposició, i aquesta tardà haurà de suar de valent, ja no per guanyar sinó per tornar a pujar al podi. Serà l'última oportunitat perquè la dona que ha tocat el cel assaboreixi la glòria.
