Publicitat
Publicitat

El dictamen del saurí

Quan Víctor Gomis va ser cridat a recuperar el domini i els destins del RCD Mallorca, que anys enrere li havien arrabassat en un procés ple d’irregularitats, va demanar temps per prendre i comunicar una decisió que des de la despossessió no havia sospitat d’haver de prendre mai. Cert que al principi, quan la sang encara jove li recorria les venes com una torrentada portadora d’afanys de venjança -ell en deia justícia-, el somni de recuperar el control del club li havia arruïnat el son; i que, enmig d’una panorama desolador de crisi i ruïna, la reconquesta del Club se li apareixia com l’única llum en la nit de la vida. Però les llargues i penoses tasques necessàries per refer la seva fortuna i restaurar el prestigi social i la influència havien compassat aquella força desbordada; i ara, del passat, n’enyorava la fe, l’energia i la capacitat d’engendrar l’esperança de cada dia.

Els representants dels socis que l’anaren a veure a la seva casa d’estiu, entre les dues badies del nord de l’illa, eren gent erosionada per l’esforç de mantenir l’entusiasme i pel d’amagar els senyals que les amargures havia deixat en els seus cossos.

-Don Víctor -li digueren-, només vostè pot salvar el nostre Mallorca. L’hauríem hagut de venir a veure abans, per ventura fa quinze o vint anys, però...

Ell va repassar aquells rostres i n’hi destrià més d’un que reconegué com els de vells socis pertanyents a faccions que l’havien boicotejat amb les armes nocturnes de la calúmnia, antics amics que l’havien traït, sempre a l’avantguarda de totes les conjures per destronar-lo. Suplicar-li que retornàs implicava, així ho volgué entendre piadosament Víctor Gomis, que li demanaven perdó i li reconeixien uns mèrits que a principis del segle XXI li havien negat.

Ara, amb el primer cinquantenari del mil·lenni darrere el cantó, l’empresari Víctor Gomis avançava per la vida impulsat per altres passions, sobretot la de col·leccionista d’art, que havia hagut d’abandonar, com tantes coses, quan la crisi esclafà tants anys de feina. Havia de continuar escoltant aquells mallorquinistes mig aperduats i donar-los esperances de redreçar un club que feia anys que s’arrossegava pel fang? M’ho pensaré, va contestar, ja us diré coses.

En parlà amb el seu fill Vicenç. Acordaren consultar Palmer &Özpetek, una curiosa empresa d’estudis de mercat a la qual acudien alguns empresaris poderosos, també alguns governants en situacions de difícil sortida, quan els seus consellers i els seus assessors acabaven reconeixent-se impotents per assenyalar el camí. L’aura de misteri que l’envoltava n’afavoria el prestigi, deutor, en bona part, del fet que era hereva del famós Palau dels Somnis, la kafkiana secció de l’administració otomana que recollia i analitzava diàriament els somnis que havien tengut els habitants de l’imperi. Com és ben sabut, Ismaïl Kadaré s’hi havia inspirat per escriure la seva magna obra ( El palau dels somnis, Club Editor). La traumàtica dissolució d’aquell veritable ministeri de l’intangible i de l’immensurable donà lloc a l’assentament, en països europeus i asiàtics -després, als EUA i al Panamà-, de discretes societats, quasi semisecretes, com Palmer &Özpetek, expertes a treure conclusions, aplicables en el camp de la realitat, a partir de materials propis de l’esperit. Quan algú parlava de bruixeria, Palmer, de Palmer &Özpetek, suaument introduïa la figura del saurí que, sense pactes grotescos amb forces ultraterrenals, descobreix els cursos secrets de les aigües subterrànies.

Víctor Gomis i el seu fill Vicenç havien enviat la seva consulta sobre el RCD Mallorca i ara rebien Palmer al seu despatx per escoltar el seu dictamen: “Un club de futbol, digué el saurí, és un conjunt de moltes coses. N’hi ha que les coneixeu millor que els nostres analistes. No obstant això, us interessarà conèixer les nostres conclusions: el RCD Mallorca pateix una espècie d’aluminosi crònica que afecta la qualitat dels sentiments que sustenten el club. Sense aquests sentiments, sense aquests somnis en bon estat -això vol dir, en confiada sintonia amb tot un poble-, el Club podrà aixecar-se, però tornarà a travelar, aquí caic i allà m’aixec, és a dir, nafres, penalitats i alguns moments de goig”.

Palmer continuà parlant encara més d’una hora. Vicenç Gomis l’escoltava i subratllava part de l’informe escrit que els havien passat. Però el vell Víctor, ara que li acabaven de revelar una veritat que sempre havia mantingut oprimida en el seu cor, ja havia pres la decisió.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 10/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF