L’acceleració global i l’accés gairebé instantani a bocins d’informació o d’història abans orals o de difícil localització han transformat el cultiu de la nostàlgia. Un jove de 15 anys dels nostres dies ja no ha calculat cap preu en pessetes, ni ha enregistrat trossos de cançons emeses per la ràdio en una casset, ni ha telefonat regularment des d’una cabina. Eren accions habituals dels que llavors encetaven la tercera dècada i que avui, al mig de la quarta, les evoquen amb un mig somriure amanit d’inquietud: no semblava que fes tant que tot era menys fugaç i més romàntic. A aquesta nostàlgia s’hi uneix, però, un oxímoron engreixat en l’anomenada societat de la informació i que elimina l’edat com a impulsor del record ensucrat: l’enyorança del que no s’ha viscut.
Al mateix temps que el periodista escriu i el lector té l’amabilitat de llegir aquest text, en segons i en el mateix aparell, es pot iniciar el visionat del documental que la BBC ha produït per commemorar el mig segle de vida de Match of the day, una emissió que ha liquidat els límits del simple recull televisiu de gols. La sintonia del programa no ha canviat des del 1970, i la careta, si bé es modifica anualment, juga sempre a un trompe-l’oeil nostàlgic. Un Alex Ferguson envellit apareix a la cover d’un diari de maquetació preinformàtica i venut a peu d’estadi per un paperboy amb gorra. Robert Martínez dóna instruccions en un petit monitor en blanc i negre mentre un comentarista usa una bigotera. Si a això s’hi afegeix l’astuta comercialització dels programes i retransmissions originals, qualsevol aficionat nascut a partir de mitjans dels setanta pot veure com, quan ell encara no existia, les samarretes dels futbolistes eren de cotó, s’usaven més d’una temporada i no duien cap marca brodada o impresa. O com les bufandes amb els colors del club eren home made i de llana. O com la majoria de jugadors arribaven als camps en vehicles discrets i atenien fans i periodistes. O com els partits televisats eren escollits i el comentarista s’hi desplaçava sempre; acompanyant via telefònica imatges transmeses amb dificultat, la sensació de llunyania conferia més autoritat a una veu ja respectada.
I, com és natural, hi ha molts aficionats a qui, en comparació, el futbol actual els sembla podrit, corrupte, fred, desanimat, comercial. Les pancartes “ Against modern football ” o “Odi etern al futbol modern” s’han multiplicat en un nombre creixent de graderies. Però si ens fixem en qui les exhibeix deduïm que, en vida, no ha conegut in situ més futbol que el contemporani. És una paradoxa extraordinària.
