No recordo quan vaig enamorar-me del bàsquet, però sí que, unes dècades després, la passió encara segueix intacta. L’esport de la cistella és una bona barreja que reuneix valors de la feina en equip amb d’altres que tenen a veure amb la creativitat individual. És un joc divertit, dinàmic i en el qual sovint et trobes gent interessant. La gran diferència amb el futbol, on un únic gol pot decidir el resultat final, és que es necessiten moltes bones accions per aconseguir la victòria. No només has de fer les coses bé sinó que, a més, les has de fer durant una bona estona.
La temporada s’ha posat en marxa amb un grapat de reclams atractius i diferents lligues per a tots els gustos. Algunes de professionals i d’altres d’amateurs. Dijous estrenem un blog a l’ARA, un calaix en què guardar algunes anàlisis tàctiques, que servirà com a teràpia per fer front a una malaltia, una afició desmesurada, que compartim amb molts de vosaltres. La proposta tindrà articles de la NBA, on hi ha els millors jugadors del món, però també de l’Eurolliga, la Lliga Endesa i la Lliga Femenina, una competició massa oblidada.
No és fàcil resumir per què ens agrada tant el bàsquet. L’altre dia vaig anar a una boda i trobo que el nuvi, en el seu discurs, se’n va sortir millor que ningú. “Tu saps que per mi el bàsquet és la meva vida, però ja fa un temps que li estàs fent la competència. Encara que no t’ho creguis, ja fa dies que l’has superat. I el dia d’avui n’és la mostra més clara. Tot i així no sé trobar millors paraules per expressar-me. I com que la vida és com el bàsquet... Prometo fidelitat als nostres colors. Defensar-los i lluitar fins a l’últim segon d’aquest partit que avui comencem a jugar. Prometo donar-te una assistència quan estiguis sola. Prometo posar-me l’equip a l’esquena en els moments difícils que vindran. Prometo agafar-te el rebot si falles alguna vegada. Prometo saltar a l’ajuda quan no puguis amb el rival. Prometo donar-te forces quan estiguis cansada. Prometo ajudar a recuperar-te si et lesiones. Prometo portar-te aigua quan tinguis set. Prometo alegrar-me de les victòries i consolar-te en les derrotes. I com a mostra de les meves promeses et poso aquest anell. He estat a punt de posar-hi una xarxa perquè semblés una cistella. Tu saps que jo, tant al bàsquet com a la vida tinc una filosofia, la de l’ anem a mort. Sortirà bé o sortirà malament, però que mai ens puguin dir que no ho hem donat tot”.
El nuvi va posar l’anell. Encara ploro ara.
