Publicitat
Publicitat

El cruel final d’una història preciosa

Carles Puyol es va acostar a tots els seus companys per animar-los. L’afició del Barça, excel·lent durant tota la final, el va aplaudir, mentre altres jugadors miraven tristos la festa madridista. Els últims anys el Barça ha enamorat el món amb un futbol d’equip, estètic, basat en la feina col·lectiva. Però va ser una individualitat del jugador més car del món, Gareth Bale, la que va decidir la final de Copa i, de pas, va posar punt final a una època en què el barcelonisme ha tocat el cel. L’afició, madura, així ho va reconèixer, donant suport a un equip que va desaprofitar la primera part jugant sense idees, però que va merèixer més un cop es va ordenar en la segona. Un cop es va sentir equip. Un cop va jugar com s’ensenya a La Masia.

S’acaba l’època de Puyol i Valdés. Aquella en què el Madrid sortia atemorit. S’acaba l’època dels títols, ja que el Barça només guanyarà la Supercopa si no passa un miracle a la Lliga. Un final de camí, un últim acte digne que no amaga la lenta decadència. El Barça ha deixat de ser el millor per passar a ser un més entre els millors d’Europa, quan abans era singular, únic. Quan abans era el millor fins i tot perdent la Copa a Mestalla, com el 2011.

El Reial Madrid no va ser millor, però fins al canvi de Pedro per un desafortunat Cesc, el partit es va jugar com va voler Ancelotti. Sense Cristiano, el tècnic italià va donar galons a Di María i Isco. El seu full de ruta era aprofitar les errades del rival, i quan Alves, sempre anàrquic, va perdre l’esfèrica, Isco ho va tenir fàcil per deixar Di María sol davant Pinto: 1-0 als 10 minuts de joc. El camí ja feia pujada. Ja es tenyia de blanc amb un guió horrible. Altre cop, com ha passat tota la temporada, el rival marcava primer.

Va ser la història d’altres vegades: el Barça treballant molt per generar poc. El rival, en canvi, necessitava poc per generar més, i feia de les pèrdues de pilota el pal de paller del seu plantejament. Homes com Bale i Di María trobaven els espais que no tenia Messi. Per acabar-ho d’adobar, Alba, un dels millors, es va trencar.

Va ser una final emotiva, però sense bon joc. El Barça va atacar desordenat, amb Iniesta a la banda per fer espai a Cesc. L’equip es va embussar, desorganitzat, fins que Martino va donar entrada a Pedro per Cesc. Tot seguit, Bartra, que jugava tocat, va empatar amb un cop de cap magnífic. Quedaven 23 minuts i el Barça es va mirar al mirall i es va reconèixer. Durant 25 minuts va ser ell mateix, va tancar el Madrid i va merèixer el gol. Un últim acte de dignitat, de professionalitat, amb un final cruel. Ningú esperava la genialitat de Bale. Un cop baix per deixar amb el cap cot un equip magnífic. Una sentència inesperada en una final que dóna pas a uns mesos complicats en què tocarà fer canvis per aixecar el cap.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 10/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF