Una caminada que no pot faltar pel castell d’Alaró

PalmaUna caminada que no pot faltar a la programació de tots els grups excursionistes és la del castell d’Alaró. Tot i que només hi ha un camí que arriba fins a dalt, la pujada fins al pla del Pouet es pot fer per diferents rutes. Aquesta vegada triàrem el següent itinerari: Los d’Amunt (Alaró)-camí de les Artigues - pas de l’Escaleta - carretera de Bunyola a Alaró - camí del Castell - pla del Pouet - castell - cova de Sant Antoni - Alaró.

Començam l’excursió a la barriada de Los d’Amunt, que constitueix el primer nucli de població d’Alaró. El 1395 aquest indret ja era conegut com a pobla antiga. En temps de la conquesta cristiana, Alaró era una alqueria que els moros anomenaven Afaró. El rei En Jaume en feu donació a Ramon de Paixonat juntament amb 12 jovades de terra. El camí passa vora les restes d’una vella construcció (casa dels Horts), a prop de can Corona, situat entre Son Borràs i les Artigues. Aquesta casa fou aixecada els anys 20. Al portell d’entrada hi ha una curiosa inscripció: “Alabat sia Déu, per la vostra pròpia dignitat i respecte als altres, parlau bé”. En unes rajoletes es representa Sant Jordi i altres figures religioses. L’Arxiduc diu: “Una excursió joliua des d’Alaró és anar a l’abundosa font de ses Artigues. El grup de cases que es troba camí de la font de ses Artigues s’anomena la placeta de s’Hort d’Amunt”. “Es veuen moltes atzavares, belles alzines, llavors una llera de torrent i molts garrovers. Aviat apareix la casa dels Horts, llavors la de sa Font, amb un molí d’aigua i un gran noguer davant, i posteriorment una llera de torrent empedrada”.

Les cases de les Artigues

Les cases de les Artigues són molt antigues. A finals del segle XIII l’honor de les Artigues pertanyia a Pere de Tornamira. L’Arxiduc continua: “A més, cal passar una vall riallera, bancals amb ametlers, figueres i oliveres, i un camí costerut a la riba dreta del torrent. El conjunt forma un quadre amable amb els severs penya-segats del Castell al rerefons”. “L’àrea de l’Estret forma una unitat paisatgística de gran vàlua, caracteritzada per una vall de costers de considerable pendent, que en alguns punts assoleix la forma d’un canó càrstic. Des del punt de vista del patrimoni marjat constitueix un conjunt d’olivars sobre marjades que s’adapten a la forma del coster i de cada parcel·la, amb certes diferències constructives que depenen de la inversió realitzada. Aquest paisatge actual és el resultat de la parcel·lació de les terres comunals després de ser afectades, en els anys 1673 i 1674, per un important incendi que destruí pinars i arbusts. El 1692 la documentació ja parla dels establidors de l’Estret, que reclamen l’adobament del camí” ( Patrimoni de marjades a la mediterrània occidental, 2002). Hem passat l’estret de Son Mallol, on les penyes antigament només donaven pas al torrent -i alhora camí-, posteriorment s’obrí pas amb barrobins al nou camí més ample. Passam Can Tòfol, Ca na Magdalena o la rota del Metge al coster dels Garrovers, el penyal roig de les Tosses i el penyal de can Llenderina, i ens aturam a berenar.

L’Escaleta d’Alaró

Després de recarregar energia continuam i abandonam la pista cimentada per un tirany que surt a mà esquerra. Aquest és realment l’antic camí, que connectava Alaró amb la vall d’Orient.

En pocs minuts arribam al pas de l’Escaleta o l’Escaleta d’Alaró. Aquest és el camí Vell d’Alaró a Orient. El pas de l’Escaleta o l’Escaleta d’Alaró permet salvar un salt que descriu l’estreta torrentera, situat a la possessió de Cals Reis. La possessió de Cals Reis, en el segle XVII, fou també denominada Son Cabot i Cal Rei. El 1700 pertanyia a Joan Baptista Cabot. Tenia cases i era dedicada a conreu de cereals i a la ramaderia ovina. N’eren pertinents les terres anomenades les Coves, les Comunes i la garriga denominada l’Escaleta. Tenia un gran alzinar que, arrendat a part, feia una renda anual de 125 lliures. Els deu escalons donen nom al pas que, juntament amb la paret, fa també la funció de presa. En pocs minuts arribam al coll de les Tosses (599 m). A la dreta queda el puig de les Tosses i a l’esquerra la talaia de cals Reis (769 m), en el mateix coll trobam el tirany per pujar a aquest darrer puig.

Ara el camí baixa dibuixant revolts i passa un portell. Davant nosaltres hi ha una esplèndida vista de la serra de Tramuntana i la vall d’Orient. Camí i torrent ara van junts i cal conviure-hi; les solucions constructives dels nostres avantpassats són el resultat de l’observació pacient de la natura. El conjunt de marges i parets agombolen la Fonteta. Assolim la carretera i dirigim les passes cap a la dreta, passam vora les cases de Son Bernadàs Vell, més conegudes pel nom de l’hotel que hi ha instal·lat, S’Hermitatge. Just davant hi veim les cases de Can Jaques o Can Valentó. Aquesta antiga possessió està situada entre Son Bernadàs Vell, Can Garau, Son Terrassa i el puig de Can Llenderina.

El camí del Castell d’Alaró

Devers el punt quilomètric 11,800, a prop de 1,5 km d’Orient, a la dreta de la carretera, comença el camí del castell d’Alaró. A l’altra banda de la carretera, entre aquesta i el torrent Pregon, hi ha les cases de Son Bernadàs Nou. Deixam a la dreta la font d’en Tries. El començament del camí és planer i viatja entre marjades poblades d’oliveres. Començam a pujar pel coster del puig d’Alaró, més concretament pel vessant nord del puig de Can Llenderina (772 m). La pujada es fa ara per un frondós bosc d’alzines, i cada vegada és més feixuga. Aquest tram de la ruta possiblement és la més cansada de tota l’excursió. Assolim la cota dels 707 metres d’altura al pla del Pouet, també conegut com el Pouet d’en Planissa, un creuer de camins. Deixam a l’esquerra el camí de carro que ens duria a les cases del Verger, convertides en restaurant, i d’allà enfilam cap al castell. La fortificació fou ocupada successivament pels conqueridors de l’illa i el rei En Jaume I el Conqueridor se la va reservar quan permutà Mallorca pel Comtat d’Urgell a l’Infant Pere de Portugal. L’any 1229 alguns grups de mallorquins musulmans fugiren després que el Rei En Jaume entràs a Madina Mayurqa. Partiren a les muntanyes, però a partir de 1231 només restaren als tres castells roquers: el castell de Santueri, el castell del Rei i el castell d’Alaró. El 1343 els ocupants del castell es rendiren a les tropes de Pere el Cerimoniós després d’edictes amenaçadors. Al llarg dels segles XIV i XV fou progressivament abandonat, encara que s’hi mantingué un guarnició militar fins al 1741. Després, l’ús d’aquestes fortaleses fou únicament religiós, ja que al 1622 s’hi havia edificat un oratori.