Un bomber a Mendizorrotza

Barcelona“Que si ho podem capgirar? Esclar que sí! En cas contrari, no hauria vingut”. Abelardo Fernández es presentava amb seguretat i determinació com a nou entrenador de l’Alabès. Probablement era el que més hi confiava de tots. Perquè la feina que tenia encarregada no era gens fàcil. Aquell 1 de desembre agafava un equip que, després de 13 jornades, era cuer amb només sis punts a la Lliga. Gairebé dos mesos després el panorama és radicalment diferent. L’equip ha sortit del descens i comença a mirar de reüll la salvació. En tenen la culpa les quatre victòries i un empat en els set partits de Lliga. Bones actuacions que també s’han vist a la Copa, en especial a l’última eliminatòria contra el València. Tot i quedar-ne fora, dimecres l’equip basc va forçar la tanda de penals després de capgirar a casa un resultat advers en l’anada a Mestalla.

Encara que amb prudència, perquè l’equip continua prop del descens, a Mendizorrotza ja fa dies que parlen de l’efecte Abelardo. “Noto una comunió entre els jugadors i un feeling amb l’afició que ens faran quedar-nos a Primera, n’estic convençut”, deia aquesta mateixa setmana. Després del desgast a la Copa, avui al vespre a l’equip l’espera un nou repte, enfrontar-se al Barça, el líder invicte de la Lliga. Curiosament, l’Alabès va ser l’últim equip que va aconseguir guanyar al Camp Nou, la temporada passada.

Una banqueta enverinada

“Més que una banqueta, allò semblava una cadira elèctrica. Cap entrenador ha quallat en els últims sis anys i mig”, reflexionava Andrés Goñi, periodista de Noticias de Álava. Aquesta temporada l’equip n’ha tingut tres. Va començar amb un tècnic amant del futbol ofensiu, l’argentí Luis Zubeldía. I, després d’un mal inici, la direcció esportiva va fer un gir de 180 graus encomanant la banqueta a l’italià Gianni De Biasi, més amant del futbol defensiu. Tampoc se’n va sortir. Abelardo era el punt intermedi per intentar “estimular i despertar un vestidor que estava bastant deprimit, i mirar d’aguantar fins al mercat d’hivern”, afegia Íñigo Crespo, d’ El Correo. Resulta que al final s’han superat de llarg les expectatives i només han fet falta dues incorporacions: la dels atacants Guidetti (Celta) i Hernán Pérez (Espanyol), en forma de cessió.

Expliquen a Vitòria que si l’Alabès es va fixar en Abelardo va ser per la seva experiència “en situacions límit”, i en concret a l’Sporting de Gijón, un club que va salvar del descens fa dos estius tot i tenir una plantilla descompensada. Si bé és cert que la temporada passada no va poder aconseguir el mateix objectiu -de fet, va ser cessat a meitat de curs-, la seva trajectòria havia deixat bon record. Això i el fet de ser exfutbolista del club de Vitòria, on va jugar la temporada 2002-2003, l’última com a professional.

La trajectòria a les banquetes d’Abelardo començava uns anys després, al filial de l’Sporting. Després passaria per dos equips de la tercera divisió asturiana, el Candás i el Tuilla, per tornar a l’Sporting B. Després faria el salt al primer equip, que era a Segona, i aconseguiria l’ascens a Primera el 2015, superant el Girona a la classificació en una última jornada caòtica.

“Si jugarem bé? No ho puc prometre. Perquè potser et dic que sí i a l’hora de la veritat el joc és un bunyol. El que sí que puc prometre és feina, dedicació i honestedat. I millorar en cada entrenament”, afegia Abelardo durant la presentació. Alternant el 4-4-2 i el 4-2-3-1, els seus sistemes preferits, el tècnic ha donat més recursos a l’equip de Vitòria, intentant ser solvent defensivament sense renunciar a l’atac.

“Amb ell tot ha canviat, estem demostrant que no hi ha res impossible”, destaca el migcampista Burgui, que ja va coincidir amb Abelardo a l’Sporting. “No és gens pretensiós, és un entrenador molt planer, i això al futbol costa de veure”, afegia el davanter Ibai. Tots coincideixen a dir que el nou tècnic ha suposat una alenada d’aire fresc. I un bon cabàs de punts.