Publicitat
Publicitat

Els anys que vam viure emotivament

Recordarem aquests anys com una època en què el barcelonisme va pujar en una muntanya russa emocional. Amb aquella rialla que tenen els nens quan s’enfilen a una atracció, el barcelonisme ha rigut a mesura que s’alçava cap al cel, com aquell dia, a Roma, en què Josep Guardiola va ser mantejat pels seus jugadors, amb Tito Vilanova fent pinya. Va ser l’inici d’una època en què el Barça es va convertir en un exemple a seguir. Les muntanyes russes, però, et fan pujar i baixar. La rialla es barreja amb la ganyota espantada. Amb la por. Amb el dolor.

El toc sublim amb la pilota, els gols impossibles i els èxits esportius han anat de bracet dels problemes mèdics d’Éric Abidal. Amb la mort de Tito Vilanova. I altres problemes menors si els comparem amb la pèrdua d’una persona, però de primera magnitud dins de l’esport d’elit, com una sanció de la FIFA, la fuga del president més votat de la història i casos judicials. Anys viscuts de manera emotiva, en què es fa difícil baixar-se de la muntanya russa per valorar-ho tot amb calma.

Les llàgrimes de Sergio Busquets exemplifiquen a la perfecció aquests anys. Busquets, el noi que escoltava amb ulls oberts com taronges les paraules de Guardiola i Vilanova quan l’aconsellaven com jugar aquell partit contra el Racing en què va debutar al Camp Nou. Convertit sis anys més tard en un dels millors migcampistes del món, Busquets no va poder contenir les llàgrimes durant el minut de silenci al Madrigal. Però un cop la pilota va començar a rodar, Busquets va jugar amb grapa, amb caràcter, menjant-se els rivals i el jutge de línia durant un partit en què la sort va ajudar un equip valent, orgullós. Un Barça que, segurament, hauria hagut de posposar aquest partit. Un Barça que no va jugar excepcionalment bé, però que va saber trobar l’equilibri emocional per tenir les idees clares. Ara bé, quan tocava xutar, la cama s’arronsava. Faltava confiança, seguretat.

El Barça continua amb opcions de guanyar la Lliga després d’un triomf estrany. Res sembla moderat últimament al Barça. Ni els èxits ni els problemes. Ni les crítiques ni les paraules d’elogi. Amb el cor trencat, el Barça va saber guanyar al Madrigal en un dia en què, com va dir Martino, no venia de gust parlar de futbol. Venia de gust recuperar, per uns segons, la rialla dins d’un club que no trobarà mai la pau. Fins i tot en dies com aquests, el barcelonisme no va poder fugir dels debats, dels bàndols. Trist destí d’un club fantàstic.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 10/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF