40 anys del fitxatge que va donar identitat al Barça

BarcelonaPrecisament quan més dubtes hi ha sobre la identitat que Luis Enrique vol per al seu equip, el gran ideòleg del que avui en dia és el Barça, l’home que va dotar d’una idea futbolística el Barça, va aprofundir en la importància de tenir una identitat clara, un camí irrenunciable, per aconseguir èxits.

Johan Cruyff va presentar a L’Auditori de Barcelona el documental sobre la seva arribada al Barça: L’últim partit, 40 anys de Johan Cruyff a Catalunya, una obra de Jordi Marcos que dimensiona la transcendència esportiva i social de l’holandès, que va aterrar a Barcelona l’any 1973, en l’ocàs de la dictadura franquista i l’agonia d’un Barça perdedor, i es va convertir en figura indispensable per entendre el canvi de mentalitat del club i de tot un país, segons explica el documental.

Creure en una idea fins al final

En el documental, l’holandès no només defensa la identitat de Catalunya -va donar suport explícit al fet que els catalans decideixin què volen ser a través d’una votació-, sinó també parla d’identitat futbolística, la que ell va encarregar-se de construir en la seva etapa d’entrenador al Camp Nou. “Si canvies una mica, és molt”, avisava Cruyff, en referència als canvis que ha viscut el Barça durant els últims anys, allunyant-se de l’essència futbolística en què va excel·lir Pep Guardiola, i que de mica en mica s’ha anat diluint.

L’alumne avantatjat, juntament a Dennis Bergkamp, segons Cruyff, va ser un dels grans protagonistes del documental. Per Guardiola, el seu extècnic “és la persona més influent de les últimes dues dècades” a Can Barça. El gran mèrit de Cruyff va ser arribar a un lloc nou, “contracultural” i “canviar-ho tot”, com va fer l’holandès quan va tornar a Barcelona l’any 1988, aquest cop com a entrenador. “La institució hauria d’estar eternament agraïda, va fer un canvi total al club i encara perdura”, afegia Guardiola, que comparteix un partit de golf amb Cruyff durant el documental. De fet, el de Santpedor admet que ell no hauria estat capaç de fer el que va aconseguir l’holandès, que va creure en unes idees i va anar fins al final amb aquestes idees. “Als inicis va molt malament i ell persisteix, si no tens unes fortes conviccions, i no tens un lideratge molt gran, no funciona”, deia Guardiola per parlar de l’home que el va pujar al primer equip, i de l’home del qual va nodrir-se per construir quinze anys més tard el millor Barça de la història.

La trobada d’ahir a L’Auditori de Barcelona va ser una mirada al passat, però alhora una autoafirmació d’uns valors presents. Semblava que Cruyff i Guardiola parlessin per a Luis Enrique. “En el moment que es deixi de guanyar es dirà que aquest sistema és caduc. Tant de bo m’equivoqui”, lamentava el tècnic del Bayern Munic. Una afirmació latent i molt viva avui en dia a Can Barça, tot i que les paraules del de Santpedor van ser gravades fa molts mesos, quan encara practicava l’alemany.

Cruyff, Guardiola i Xavi. L’egarenc, continuador d’una manera d’entendre el futbol, també parlava del que és innegociable. “El català és així, per cultura, hi ha d’haver alguna cosa més que guanyar”, deia.

Canviar un club i canviar un país

“Si vols una cosa fes-la”. Aquest és un dels grans lemes de Cruyff al qual va aferrar-se el president de la Generalitat, Artur Mas, present a l’acte. “Va capgirar la situació i la mentalitat. Ens va demostrar que fins i tot les coses més grans es poden fer, i estan al nostre abast. És un missatge clau en aquest moment”, va dir.

“Ens ha fet possible que creguéssim en nosaltres”, afirmava el tenor Josep Carreras, una de les moltes veus que apareix a la pel·lícula. En la mateixa línia s’expressava l’economista Xavier Sala i Martín: “Ha canviat la mentalitat de tot un club i tot un poble, ens ha fet confiar en les nostres possibilitats”.

Cruyff va transcendir el terreny de joc. Va ser jugador rebel i icona social, llegenda viva per a un país necessitat d’aperturisme, com expliquen durant el documental l’editor Xavier Folch, el cuiner Ferran Adrià o l’advocada Magda Oranich. De fet, les primeres imatges del film són les de Cruyff parlant del “més que un club”, del vessant polític de la institució. L’etern 14 recorda com la gent, després d’aconseguir la Lliga del 1974, li donava les “gràcies” en lloc de cantar “campions”. “No era guanyar una Lliga, era molt més”, explica Cruyff, que a poc a poc, i gràcies sobretot a la complicitat del directiu Armand Carabén, va entendre el que suposava la seva arribada a l’Espanya franquista.

“Mai vas callar res”, li replica la viuda de Carabén al documental. Tampoc ahir. Amb el seu llenguatge críptic, tot i les seves marrades interminables per defugir una pregunta directa, Cruyff va tornar a apuntar en direcció al Camp Nou. Va mostrar-se content que el jutge exculpés Joan Laporta per les pèrdues que se li imputaven del seu mandat, i va recordar a l’actual junta que “els judicis no ajuden” l’equip. “Molta gent que estima el Barça està disconforme amb la manera actual de gestionar el club. Jo mateix vaig tornar la insígnia perquè no em volia tacar”, va afegir, i va agafar la idea de Ferran Adrià perquè Catalunya aparegui a la samarreta del Barça en el lloc de Qatar.

Quaranta anys més tard, Cruyff en la seva essència, fidel a les seves idees, i sense la presència de Josep Maria Bartomeu, que va anar a l’homenatge d’un altre gran signe d’identitat del Barça, el de les Cinc Copes. Qüestió d’identitat.