TOT COSTA

Sergi Roberto i la mirada cap a casa

Reduir el nombre de fitxes és una bona noticia

En plena era de fitxatges tan il·lusionants com cars, cal valorar molt les renovacions de dos futbolistes de casa: la de Gerard Piqué i, sobretot, la de Sergi Roberto. En cap dels dos casos hi havia una amenaça imminent que marxessin, però, en el primer, el futur president completarà abans la seva carrera de jugador al Camp Nou, i, en el segon, pocs han fet més mèrits que l’heroi del 6-1 al PSG perquè se’ls reconegui l’estatus.

És curiós perquè, tot i que l’estiu passat ens vam atipar de parlar del seu retorn al mig del camp, la realitat és que Sergi Roberto només es pot considerar titular indiscutible com a lateral dret. Diré més: té mancances defensives perquè no és la seva posició natural i em consta que fa molts esforços perquè no se li notin, però ara mateix se m’acuden pocs laterals al món que m’encaixin millor al Barça, per la seva potència en conducció i pel seu coneixement del joc associatiu. Hauria de ser una lliçó per al club que Semedo hagi arribat de fora a cost de titular i no pugui desbancar el de casa.

Roberto no és només l’últim futbolista de La Masia que ha aconseguit consolidar-se al primer equip, sinó que també s’ha convertit en l’últim exemple -per no dir l’última esperança- dels que intenten seguir-li els passos. Des del seu debut, aviat farà vuit anys, n’ha vist de tots colors, ha rebut algunes ofertes de l’exterior però ha sigut pacient, tossut i tenaç. Aquest és el missatge que el club hauria de transmetre a aquells nanos que tenen pressa per marxar quan venen equips estrangers, els posen calés sobre la taula i els dibuixen un camí més ràpid cap al professionalisme.

Una de les millors notícies del mercat d’hivern és la voluntat expressada públicament per Valverde de reduir el nombre de fitxes del primer equip. Fins ara en tenia 24, cosa que li impedia donar cabuda als futbolistes del filial que veiés amb opcions de futur. Però si acabessin marxant tots els elements que el club ha situat al mercat, la plantilla quedaria en 21 jugadors i per fi hi hauria espai per a Aleñá i companyia.

És veritat que l’horrorosa planificació del Barça B, que malda per evitar el descens mentre continua fitxant futbolistes que mai no seran útils al primer equip, no hi ajuda. Però entre la reducció de personal sobrant i les estretors econòmiques, s’insinua un retorn al model de cracs que marquen diferències rodejats de gent de casa. El Barça no hauria d’haver perdut mai aquest rumb. Perquè Sergi Roberto no sigui l’excepció sinó la norma.

EDICIÓ PAPER 19/08/2018

Consultar aquesta edició en PDF