L’ALTRA MIRADA
Misc 18/11/2017

El Robin Hood pagès i adult prodigi

Sebastià Juanola va ser campió del món cinc anys després de descobrir el tir amb arc

Gonzalo Romero
3 min
El Robin Hood pagès  i adult prodigi

BarcelonaL’impacte i la grandesa de l’esport s’explica per homes com Leo Messi, Roger Federer o LeBron James, superdotats que, amb el temps, han forjat la seva llegenda. Pensar que el 23 dels Cleveland Cavaliers es convertís en un dels millors jugadors de la història de la NBA cinc anys després de tocar literalment una pilota de bàsquet, és gairebé una estupidesa. Sense l’èpica estatunidenca marca de la casa, un pagès d’Osona va signar anys enrere aquesta utopia en el tir amb arc.

“És una anècdota”, recorda el dues vegades campió del món en la modalitat de camp i bosc Sebastià Juanola (Rupit, 1967) a l’ARA. Aquest particular Roobin Hood va descobrir la disciplina de rebot fa només 10 anys -en tenia 40-, quan va regalar un arc al seu fill per Nadal. “Era molt senzillet, gairebé de joguina. Jugàvem plegats i un dia ens vam apuntar plegats a una competició social. A poc a poc m’hi vaig enganxar, vaig anar agafant il·lusió. El tir és una disciplina cerebral i a mi m’agrada molt aquest aspecte. Amb els mesos vaig passar de dedicar-hi un parell d’hores al dia amb el nen a tenir ganes de millorar, de superar-me”, comenta Juanola, una rara avis totalment autodidacta. “La formació habitual sempre ha sigut molt coreana: agafen un nen, li ensenyen una tècnica i el converteixen en una màquina de tirar fletxes. Si aquest estil coincideix amb el teu, perfecte, però normalment no passa i veus esportistes forçant-se per complir un patró. Jo soc autodidacta i tiro d’una manera natural. No haig de pensar tots els passos que encadeno per ser eficaç. L’instint i tenir una bona posada en escena són un petit do”, admet, amb la boca petita.

El hobby familiar va passar a ser una passió personal sense el seu fill, que va allunyar-se definitivament de l’arc: “Era una altra història. Honestament, li vaig posar les coses difícils per continuar. És com si Kilian Jornet té un fill que es dedica a córrer. És poc probable que arribi al seu nivell i això provoca un sentiment de fracàs”, diu. La conquesta del seu primer campionat mundial (2012) va accentuar tota una sèrie de canvis. “Va ser com perdre la innocència i començar a entrar en una dinàmica professional, sense ser-ho. Abans podies guanyar, ara ho havies de fer pels teus resultats anteriors”, apunta. La pressió d’haver de guanyar va marcar la trajectòria de Juanola. “Quan vaig començar, el tir era desconnectar. A vegades no n’era conscient, però m’entrenava quatre hores diàries. Era un plaer. Si tenia una estona per dinar, tirava fletxes. Després del títol internacional, havia de fer el mateix per obligació. No podia afluixar. Això et provoca una pressió que no vols, però que existeix. I els esportistes d’aquestes modalitats no estem preparats per gestionar-la”, assegura. L’osonenc ja no disfrutava i va acabar allunyant-se progressivament de la competició i de les aspiracions de guanyar la medalla d’or. “Va arribar un punt en què vaig assimilar que era una vella glòria. Era una referència, era bo, però no estava obligat a pujar sempre a un podi. Va ser la manera de recuperar l’essència que havia perdut anys enrere. El títol del 2015 va anar en aquesta línia. No vaig poder preparar bé el torneig i crec que va ser positiu perquè tenia el cap més tranquil. Bé, és difícil saber quin és el problema en concret. Jo no el vaig saber detectar”, confessa. El ramader té clar que ser feliç és prioritari, amb l’arc o sense: “Has de disfrutar, sempre. Ara practico quan vull i dono algun consell, sense lucrar-me. Crec que no puc donar grans lliçons per la meva condició d’autodidacta. Puc orientar i compartir la meva experiència, que és molta. Això m’omple molt més. Aquest any he decidit desconnectar i renunciar també a la selecció espanyola. Si pogués vestir la samarreta de Catalunya, tornaria amb els ulls tancats”.

stats