Marxar d’un derbi amb un 5 a 1 al marcador hauria de deixar el seguidor culer satisfet, amb un somriure d’orella a orella, amb un gest sorneguer cada cop que es topi amb un aficionat blanc-i-blau pel carrer durant aquesta setmana. Marxar d’un derbi aplaudint la infinitat de recursos de Leo Messi hauria de permetre encarar el futur més immediat amb total confiança. Per molt descafeïnat que sigui el derbi avui en dia, la sensació de trepitjar futbolísticament el màxim rival de la ciutat encara aconsegueix remoure les entranyes a la majoria dels seguidors blaugranes. Tot i això, la satisfacció no és plena: el culer sap que falta alguna cosa perquè aquest equip sigui fiable. Alguna cosa grinyola, i dimecres no hi ha marge d’error. El PSG no és l’Espanyol.
Els primers 30 minuts del partit d’ahir a l’estadi són un avís molt seriós per al Barça. L’equip no va ni provar Kiko Casilla. La jugada més repetida semblava una jugada en què el planeta futbolístic s’hagués capgirat per complet. Com si s’hagués girat com un mitjó. Les quatre primeres aproximacions -perquè no van ser ni ocasions- van ser passades dels extrems per a les arribades de segona línia de Xavi i Rakitic, els dos interiors.
El Barça no trobava Messi; Luis Suárez no podia superar la velocitat d’Álvaro i Eric Bailly, i un Neymar efervescent però poc efectiu no aconseguia el premi a la seva insistència. Novament es posava en evidència la perenne assignatura pendent del Barça de Luis Enrique, el joc posicional, atacar contra un equip ben col·locat, amb les idees clares a l’hora d’ordenar-se defensivament i buscar les oportunitats al contraatac. I les va tenir l’Espanyol. I tant si les va tenir. El gol de Sergio García -precedit d’una clamorosa falta-, un segon xut innocent del mateix davanter i el control massa llarg de Víctor Sánchez, que va perdonar el 0 a 2. Contra el PSG, això seria definitiu.
En el derbi d’ahir el Barça va trontollar fins que Messi va dir prou. Quan l’argentí, amb la seva rosca impossible, va trobar l’únic espai entre un bosc de cames, el duel va fer baixada, els pericos es van desinflar com un globus punxat. A partir de llavors les envestides locals van fer-se constants i l’Espanyol, valent i sòlid al primer temps, va ser una joguina per als blaugranes. Va ser un Barça de dues cares, suficient per humiliar l’Espanyol però insuficient per afrontar els grans compromisos del curs. L’equip segueix en construcció.
