Melani Costa: "Aquestes medalles ho compensen tot. Val la pena i de sobres"

Melani Costa va ser una de les grans sorpreses del Mundial de natació de Barcelona. Aquesta mallorquina de 24 anys va guanyar la medalla de plata als 400 metres lliures i va batre quatre rècords d'Espanya. No han estat els únics èxits, ja que després ha guanyat tres medalles a la Copa del Món de piscina curta.

T'esperaves aquests resultats?

La veritat és que m'havia entrenat molt aquest any per aconseguir grans coses, però mai t'imagines que arribi a bon port. Estic molt contenta. Ara sí que m'ho crec, però abans no tant.

¿És el moment més dolç de la teva carrera?

A l'hivern ja havia aconseguit ser campiona del món en piscina curta [també als 400 lliures] i després d'allò ja sabia que el meu objectiu era aconseguir medalla a Barcelona a l'estiu. I ara tenir aquestes medalles és una alegria tan gran que d'una banda no t'ho esperes però de l'altra, en el fons, sí.

¿Són les primeres grans medalles de moltes que vindran?

Això espero, perquè encara que hagi millorat molt crec que tinc molts errors que puc millorar. I fer-ho entrenant-me encara una mica més i amb la il·lusió de saber que funciona. Perquè a vegades si t'entrenes molt i no arribes on vols et pot decebre. Però saber que els resultats arriben m'ajudarà a continuar.

Quines coses has de millorar?

N'hi ha de tan senzilles com la posició de la mà. Si una la poses recta i l'altra no tant, la braçada no és tan forta i no agafes tanta aigua per avançar. D'altra banda, també he guanyat força perquè les braçades tinguin més recorregut. I, gràcies a biomecànics que tenim al CAR de Sant Cugat, vaig veure a les proves que on perdia més temps era als viratges. Llavors vaig mirar què havia de fer per millorar: entrar més tancada, sortir amb més força…

El teu entrenador ens va dir que aquesta medalla de plata l'havies guanyada fora l'aigua.

Ja m'havia entrenat en resistència molts anys, en velocitat també, i el que em faltava era tenir potència per, en el moment del viratge, poder sortir ràpida, amb molta força. Abans em treien mig segon per viratge i perdia moltíssim, i fent peses vaig poder sortir com les rivals.

I per millorar aquests petits detalls, quantes hores diàries hi has de dedicar?

He arribat a fer-ne nou, tot i que el normal són vuit. Dues sessions d'aigua, una de peses, una de físic... Això de dilluns a divendres. Dissabte només són 4 hores, i diumenge, si no hi ha competició, ja es veurà.

I després de tot això, m'imagino que ara toquen vacances.

Sí! Ara estaré quinze dies a casa, a Mallorca, i estaré relaxada.

Recordo que l'any passat Andrea Fuentes, exnedadora de sincronitzada, deia que per vacances volia veure de tot excepte una piscina!

Jo també! [Riu.] Fins i tot si vaig a la platja, em fico a l'aigua només per refrescar-me i després torno a sortir. I és que acabem bastant cansades de la piscina.

Quinze dies i prou?

Ara s'ha acabat la temporada i al setembre tornem a començar-la. Però en tinc moltes ganes, com que ha anat molt bé tinc ganes de tornar a tenir bon nivell i de tornar a començar.

El teu èxit se suma al de Mireia Belmonte, al de les noies de sincronitzada i al waterpolo femení. Com és que, a casa nostra, s'ha millorat tant els últims anys en natació?

És una cosa que ens demanem totes. M'imagino que són les nostres ganes de demostrar que nosaltres també valem, i que tot l'esforç que fem diàriament el volem mostrar.

Tens 24 anys. Per a una nedadora, és jove o gran?

Jo no sóc gaire jove ni tampoc gaire gran. A les meves proves, les altres nedadores són nascudes el 87 o el 88. Crec que a Rio arribaré, però després ja seré gran.

Així doncs, ¿podem afirmar que Rio 2016 és el teu últim gran repte?

Sí.

¿Val la pena tant d'esforç per arribar a una competició com aquesta?

Per mi sí. Encara que darrere hi hagi moltes hores d'entrenament, de patiment, que pensi que no em vull ni aixecar del llit de tan cansada que estic… Però aquestes medalles ho compensen tot. La sensació de pujar al podi, i més a casa, veure tota la gent animant i sent feliç. Val la pena i de sobres.

¿Creus que som molt injustos quan només recordem les medalles i obviem, per exemple, els rècords espanyols? Tu a Barcelona en vas batre quatre…

Sí, crec que sí, que bastant. Però al final és com funciona. Les medalles són les que compten i això ja ho sabem. De rècords d'Espanya cada any n'hi haurà més però de medalles no n'hi ha tantes i al final és el que més es valora als mitjans de comunicació. Però crec que el més important és que et valoris a tu mateix i que sàpigues què has aconseguit.

I d'aquests resultats també en depenen les beques. ¿Pots viure de la natació?

Ara sí, després ja no. Gràcies a això tindré beca de l'ADO i estic més tranquil·la, però aquest any m'ho he passat bastant malament. És bastant difícil la situació i tirem endavant com podem.

La teva representant diu que ets candidata a ser la líder de l'equip a Rio. ¿Ho diu perquè t'estima molt o tu també creus que pot ser així?

No ho sé. [Riu.] Jo espero que hi hagi molta més gent amb nosaltres, que pugui estar al nivell. Jo el que vull és que el grup sigui tan gran com sigui possible i tinguem molts èxits, perquè al final és on se'ns obren més portes. Això de líder? No sé si ho faria gaire bé…