La Lliga de Valverde a l’era de Messi

Amb aquella pinta de despistat, caminant per la gespa, Messi s’ho menja tot. Segurament ell no ho pretén, però és com un forat negre, que s’empassa tot el que l’envolta sense voler-ho. Senzillament, quan Messi hi és els altres són actors secundaris. ¿Qui pot competir amb ell per ser l’estrella del dia? ¿André Gomes lluitant per ser estimat? No pas. ¿Coutinho amb el seu joc alegre? Tampoc. ¿Veure el creixement de Dembélé? Tampoc. Contra el Leganés només Valverde podia competir amb Messi per ser el protagonista del dia. I va ser capaç de fer que el seu Barça iguali el rècord de la lliga espanyola de partits sense perdre. Pocs ho haurien imaginat quan el Madrid va fer miques el Barça a la Supercopa, però Valverde ha demostrat que té seny i sentit comú, i ha anat arreglant coses, proposant-ne d’altres i entenent, esclar, que no seria una bona idea intentar crear un escenari en el qual les coses no giressin al voltant de Messi. És així com el Barça ha arribat on ha arribat, a un pas del títol de Lliga.

Serà, però, la primera Lliga de Valverde dins de l’era de Messi. L’argentí aconsegueix estar per sobre dels noms dels tècnics, i no és desmerèixer els entrenadors, no pas. És, senzillament, rendir-se a l’evidència que el dia que un col·lectiu aconsegueix una fita, les nostres mirades segueixen un Messi que ha fet del llançament de faltes una de les seves especialitats. L’altra és encara més complicada: Messi sap quedar-se sol quan tothom el mira. Sembla impossible, de fet. Seria com si l’home que acaba de guanyar un Oscar al millor actor es quedés sol a la festa posterior a la cerimònia d’entrega de premis. Messi és l’inici i el final de tot, el millor jugador de tots els temps, però sap hipnotitzar els rivals. Aconsegueix, just en aquell moment en què els rivals miren la pilota, trobar l’espai per marcar gol. És un mag. I Valverde el gaudeix.