Laia Sanz: “Encara sento bromes i comentaris masclistes que no calen”

BarcelonaPrimer la mononucleosi i després un bacteri, la coxiel·la, han fet que aquest any Laia Sanz (Corbera de Llobregat, 1985) hagi hagut de renunciar a moltes coses. Entre elles, a aspirar a priori al 'top 15' del Dakar. Després de tres mesos aturada i sense haver-se entrenat gaire, gràcies a la seva tossuderia i empenta la pilot serà el dia 7 a la sortida de Lima per disputar el seu novè Dakar.

Quina segona part d’any! T’ha passat de tot. ¿Ja estàs recuperada i al cent per cent?

Del tot encara no, però gairebé. Han sigut uns mesos molt dolents. El més dur ha sigut que m’hagi passat tot això a finals d’any. Si m’hagués passat al febrer... però ara veia que el Dakar s’acostava i que no hi podia fer res.

¿En algun moment vas pensar que la temporada se n’anava en orris?

La temporada ja se n’ha anat una mica a la merda, perquè em vaig saltar el ral·li del Marroc, els entrenaments amb l’equip... però el Dakar és el més important i en algun moment vaig pensar que la meva participació trontollava.

Com es treballa, psicològicament, tot el que t’ha passat?

Ha sigut molt dur. Vaig passar de fer esport cada dia a estar tres mesos parada... parada! Quan estàs lesionat pots continuar anant al gimnàs, si et fas mal en una cama pots nedar. Però ara havia d’estar fent repòs. I passar d’això a entrenar-se de cop l’últim mes, doncs també és difícil de gestionar. La meva gent més pròxima ha tingut molta paciència, perquè aguantar-me a mi malalta és insuportable! Soc molt impacient i ha sigut duret. La meva gent, els metges... els hi he d’agrair a tots.

Com vas enxampar aquest bacteri que t’ha fet la guitza?

La coxiel·la és un bacteri que ve dels animals amb llana, normalment de les ovelles. No sé com el vaig enxampar, potser menjant formatge o en algun país estrany. No em trobava bé i la metge em va dir que, com que viatjava molt, tocava començar a mirar i a fer analítiques. I, ja se sap, a banda d’això em van trobar de tot.

Alguna cosa més?

El Zika també! Però això no m’ha afectat. Van sortir coses que ja havia passat i que ni me n’havia adonat. Però això de la coxiel·la i la febre Q s’havia de curar bé perquè podia ser molt greu.

¿Això vol dir que durant aquests mesos t’han hagut de lligar a la pota de la taula perquè estiguessis quieta?

I ara, no calia! Em va deixar tant KO que no tenia ganes de fer esport, ni energia, ni res. Amb una lesió sí que cal lligar-me, i ben fort: els que m’envolten ho saben. Però aquest cop, res de res! Em trobava malament i no tenia ganes de fer res.

Com encares el Dakar?

Amb molta calma. Segurament ara estaria dient que voldria quedar entre els 15 primers, però aquest any no puc pretendre no haver-me entrenat i anar al Dakar i quedar entre els millors. Ja ho passes malament quan hi vas al 200%: per tant, aquest any no puc ser ambiciosa.

¿L’objectiu, doncs, és el mateix que fa nou anys, quan vas debutar al Dakar? Acabar-lo?

Sí, ara sí. I això psicològicament també costa. Els últims cinc anys he estat allà dalt i ara lluitaré per anar passant els dies i aguantar.

L’any passat deies que t’havies guanyat el respecte de la resta de pilots. ¿Et continuen ajudant com al principi?

Això ja s’ha acabat. Al principi els feia gràcia que hi hagués una noia, però ara ja no. Ara a vegades molesto pel que fa als resultats... Hi ha bon rotllo i solidaritat, però no hi ha ajuda.

A l’equip KTM dius que ets una més.

Sí, em tracten com a tots, tots tenim el mateix tracte. I això crec que és el que fa funcionar l’equip. Som molts galls dins el galliner, perquè tenim tres guanyadors del Dakar, però hi ha molt bon ambient. I això és perquè ningú treballa per a ningú ni ningú està per sobre de l’altre.

¿Els comentaris que senties quan eres petita, com ara “Què hi fa aquí aquesta nena?”, encara hi són?

Per desgràcia no hem acabat amb tot això. Se sent de tot i són coses que no calen. Per sort cada cop hi ha menys comentaris i de menys gent. Amb les noies hi ha molt de masclisme. S’ha fet molta feina des que vaig començar fins ara. Les noies que ara comencen ho tenen més fàcil que jo, però encara se senten bromes, comentaris... És un problema d’educació, suposo que a la llarga la societat anirà canviant.

Tu ets el referent per a aquestes noies que ara comencen. Quin va ser el teu?

Han sigut nois. Quan vaig començar en el trial no hi havia noies, el meu referent era Lampkin, i en ral·lis Peterhansel i el Coma... Sempre m’han agradat pilots com Lampkin, que a més de pilotar bé també són referents com a persona. Un paio com Cristiano Ronaldo no em diu res, prefereixo el Carles Puyol; potser no té tanta qualitat, però toca de peus a terra.

El 2010, quan vas decidir anar per primer cop al Dakar, deies que buscaves nous reptes, després de tants anys fent trial. ¿Ara és el moment de tornar a buscar nous reptes?

Continuo amb el Dakar, però a vegades em ronda pel cap tornar a fer un any de trial. Sempre és allà i el trobo molt a faltar, és l’esport que vaig practicar tota la meva vida. L’enyoro i és el que més m’agrada, però ara estic centrada en el Dakar. El problema és que el Dakar i el trial no són gaire compatibles.

¿Creus que el Dakar d’aquest any té un recorregut per cobrir l’expedient?

Suposo que la decisió va ser salvar-lo com van poder perquè van fallar països a última hora. Crec que s’ha de començar a mirar més enllà, buscar nous llocs, nous països, nous continents... Aquesta cursa necessita alguna cosa.

Els que van fer el Dakar a l’Àfrica diuen que no hi ha punt de comparació.

A mi m’agradaria molt anar a l’Àfrica. Crec que un Dakar a l’Àfrica no té res a envejar a un Dakar complet a l’Amèrica del Sud, com els que hem tingut els dos últims anys. Però quan somies córrer un Dakar somies amb el desert, el llac Rosa... Però amb la situació del món actual és difícil. Entenc que a l’organització li sigui difícil trobar un lloc per fer una cursa així.