El Barça va jugar desordenat. El que funciona molts cops, hi ha dies que no serveix. Ja sol passar. Si Iniesta, Cesc, Xavi i Busquets van saber controlar els partits contra el City i superar el Reial Madrid, contra l’Atlètic es van embussar. Simeone s’ho havia estudiat prou bé, engabiant un Messi eclipsat durant bona part del partit. A l’equip de Martino li va quedar posar cara de pocs amics i intentar jugades personals, canvis de posició i tocs de geni. Però el resultat va ser el desordre: Iniesta tendia una vegada i una altra cap al centre, per manar, però s’hi trobava Xavi.
Fer jugar tots els migcampistes petits funciona alguns dies, però n’hi ha d’altres en què Martino haurà de ser valent i sacrificar-ne un. Encara que facin mala cara, encara que no vulguin, encara que després hagi de parlar amb ells amb calma. I, ara mateix, amb Iniesta convertit en un artista capacitat per reescriure els guions dels partits, el sacrificat no seria mai ell. Inicialment, Martino va voler evitar que Alves i Neymar tornessin a deixar un passadís a l’esquena, com al Bernabéu. Aquell dia Xavi, més lent, no arribava per ajudar, així que li va tocar a Cesc fer aquesta feina. Però Iniesta no s’hi veu, a la banda, així que l’equip s’embussava pel mig, era inexistent en una banda i en l’altra era caòtic, entre les centrades d’Alves i les individualitats de Neymar.
Gerardo Martino ho va ordenar tot després del gol de Diego. Cesc va ser substituït per Alexis, que es va situar a la banda dreta. Així Neymar va poder jugar a l’esquerra, com li agrada, Iniesta pel mig -on s’entén a la perfecció amb Xavi- i gairebé a la primera jugada va arribar el gol de l’empat. És a dir, el gol va arribar quan tots jugaven on volien jugar, excepte Cesc, que feia morros a la banqueta, ja que com a campió que és, vol jugar sempre. El mateix Simeone va admetre que amb el canvi de banda, Neymar es va sentir més còmode.
Al Barça no hi ha espai per a tots, tal com van les coses. Iniesta, amb Xavi al costat, té la capacitat de trobar espais a les defenses rivals que sembla que només té Messi. Si l’argentí no pot donar assistències com al Bernabéu, ho fa Iniesta. Amb Iniesta en aquest estat de forma, no es depèn tant de Messi. I el joc té més continuïtat, sense intermitències. Martino necessita triar els fars al centre del camp. Amb Iniesta i Xavi, un dia es creen complicitats amb Messi. Un altre es creen amb Neymar, que, ajudat per Iniesta, mossega. Iniesta hi posa el cap. Neymar, el cor.
