Gràcies, capità

BarcelonaEls joves jugadors del planter del Barça tindran ben aviat una figura en què emmirallar-se. Un referent únic. Un caràcter modèlic. Un exemple d’actitud i compromís. Si no hi ha un gir brusc a la vida de Carles Puyol, el central vol viure la seva nova etapa vital a prop dels més joves, fer de guia als futbolistes de La Masia. El club ja li ha fet arribar la proposta per seguir treballant plegats; vol que Puyol, un cop s’ha prescindit de Guillermo Amor, assumeixi un paper preeminent a la Ciutat Esportiva. El central de la Pobla no es veu a la banqueta, descarta fer tàndem amb Luis Enrique aquest curs vinent; ell vol tornar al futbol més innocent, un punt ingenu, dels terrenys de joc de La Masia, marcar el camí als jugadors que somien trepitjar el Camp Nou quan siguin grans, protegir el talent en un món complex i ple d’interessos.

“Ser entrenador no és el que més m’agrada. Ser director del futbol base és una de les opcions que em podria agradar”, va reconèixer Puyol, que es vol donar uns dies per recuperar-se de la lesió que l’ha fet retirar-se del futbol i decidir en família -fa poc que ha estat pare- quin serà el seu pròxim pas professional.

Consens absolut

Carles Puyol va acomiadar-se com a futbolista del Barça al cap de 19 anys. No va ser un adéu, va ser un fins ara, un canvi de funcions per a un jugador que ha deixat una empremta profunda en el club i en el barcelonisme. Per això ahir l’Auditori 1899 estava ple de gom a gom. Puyol no genera rebuig: no només és una figura respectada per tots els que senten el Barça, sinó per tots els que formen part del món del futbol, siguin quins siguin els seus colors.

Darrere el cos robust i les faccions dures i marcades de Puyol, ahir destacaven uns ulls bellugadissos, neguitosos, que van humitejar-se durant uns instants quan va recordar els que han marxat per sempre. “Antonio Oliveras, el meu pare, Miki Roqué, Luis Aragonés i Tito Vilanova”, va enumerar amb la veu trencada, sense la fermesa que Puyol té sobre la gespa. Va ser el moment més sentit de l’acte. “Ho he donat tot pel Barça i pel futbol. M’agradaria que se’m recordés així. Vaig arribar com un nen i ara marxo amb una família”, va dir.

Davant seu, a escassos metres, compartien seient Josep Lluís Núñez i Joan Laporta, Josep Maria Bartomeu i Johan Cruyff, Fernando Hierro i Andoni Zubizarreta. També hi era tota la plantilla, amb Gerardo Martino en un segon pla, donant com sempre protagonisme als futbolistes. L’ocasió s’ho mereixia, tots -a excepció de Víctor Valdés i Sandro Rosell- van aplegar-se per acompanyar un jugador que ha vestit 593 vegades la samarreta del Barça. I no n’hi haurà cap més, ja que el capità va deixar clar en la seva última roda de premsa que no podrà estar present a la gran cita de dissabte contra l’Atlètic de Madrid. La Lliga es decidirà sense Puyol; que hi sigui el seu esperit dependrà dels seus companys.

Una figura irrepetible

“Puyi! Puyi! Puyi!”, van començar a cridar els més animosos, entre ells Dani Alves i Marc Bartra, per a qui Puyol representa tot allò que vol arribar a ser, el model a seguir, tot i les repetides esbroncades que li ha deixat anar durant aquests últims dos anys per corregir-lo. Bartra se’l mira amb admiració. Per això, els crits per ruboritzar el de la Pobla li sortien de dins. Com també era sincer el gest dels més joves, Dos Santos i Sergi Roberto, que van buscar un dels braçalets commemoratius que portava l’organització -amb el lema “L’adéu d’un gran capità”- i se’l van posar orgullosos, just uns minuts abans que aparegués un emotiu vídeo per glossar la figura de Puyol. Les imatges van oferir el moment divertit de l’acte, quan va aparèixer un tímid adolescent al programa La barberia, que dirigia Pitu Abril. Inconfusible. Amb la mateixa cabellera rinxolada, el mateix somriure nerviós, l’embrió del que acabaria sent uns anys més tard el gran capità del Barça. També va aconseguir la rialla generalitzada Louis van Gaal, que el va fer debutar el 1999. “Carles, siempre positivo ”, va deixar anar amb el seu accent característic l’holandès. “T’estimo”, va sincerar-se, sec i directe, Luis Enrique en el mateix vídeo.

A primera fila, hi havia un exjugador que només va compartir uns mesos amb el central de la Pobla, però amb qui va crear una amistat profunda, gairebé màgica. Demetrio Albertini era entre el grup selecte dels que s’asseien a la primera línia. “Quan vaig arribar a Barcelona em vaig sentir impactat per un veritable capità”, va admetre Albertini. “És el meu millor amic, l’exemple per al meu fill”, explicava un altre exfutbolista lligat íntimament a Puyol, Iván de la Peña.

“Les millors cames que he tocat són les del Carles, perquè a més són les d’un amic”, reconeixia Juanjo Brau, fidel escuder dels futbolistes, fisioterapeuta que ha compartit molts moments d’intimitat amb Puyol. També hi era Jordi Ríos, que gràcies al programa Crackòvia, en què imita el defensa blaugrana, va tenir l’oportunitat de conèixer-lo i iniciar una estreta amistat: “L’hem imitat tant, que ara li toca descansar. Keka a part, ens portem molt bé”.

Generositat

“Si m’hagués de quedar amb un moment seria quan Abidal aixeca la Champions a Wembley, per tot el que significa”, admetia Puyol. Un gest que Xavi va destacar quan va llegir un breu parlament en nom de tota la plantilla. “Tot i que només vas jugar els últims minuts, et vaig dir que aquella copa l’havies d’aixecar tu. I tu em vas dir que no, que l’havia d’aixecar Abidal. En aquell moment et vaig admirar”, va reconèixer l’egarenc, afectuós amb el seu company.

La d’ahir va ser una jornada d’emocions, que ara el vestidor ha de saber canalitzar, transformar l’enyorança i admiració per Carles Puyol en determinació i convicció per superar l’Atlètic de Madrid i guanyar una nova Lliga, el 22è títol del gran capità.