França-Argentina: Kylian Mbappé contra Leo Messi
BarcelonaComençaré amb una confessió: fa unes quantes setmanes vaig tenir l’oportunitat de compartir sopar a París amb Laurent Blanc i Christian Karembé i tots dos ho tenien clar: Mbappé serà més d’hora o més tard el millor jugador mundial. El veuen molt millor que Thierry Henry i ho diuen molt contundentment. L’exseleccionador francès i exentrenador del PSG anava més enllà; fins i tot deia que el Madrid i el Barça el van tenir a les seves mans i no van voler fitxar-lo, i era categòric: es van equivocar. El xicot és la precocitat convertida en jugador de futbol.
Va debutar amb 16 anys i escaig a la primera divisió amb el Mònaco (primer rècord). Amb 17 va anotar el seu primer gol (segon). Amb 18 va marcar el seu primer hat trick (tercer). Amb 19 anys va guanyar el Golden Boy, un guardó per a menors de 21 (quart). Reconeix tenir dos ídols futbolístics de la infantesa: Zidane i Cristiano. Per sort per al futbol, el caràcter al terreny de joc ha sortit com el primer dels dos. Als 14 anys en una perruqueria va demanar el tallat de cabells de Zidane. Entén el futbol com un joc i una diversió, no pas com un negoci, i intenta aïllar-se de tot el que ho representa.
No ha jugat dues temporades seguides en una mateixa posició en atac, la versatilitat no ha sigut natural, sinó induïda. Té un somni, guanyar grans títols, i diu que per això haurà valgut la pena perdre la infantesa. Per no perdre’s l’adolescència, com que no pot sortir, convida els seus amics sovint a casa. Diu que Neymar es comporta com un germà gran, segurament copia allò que Messi va fer amb ell al Barça. Dit això, quina por tenir aquest tipus de germà gran, esperem que els Tois no vagin sovint a casa de Mbappé.
El Leo d’Argentina no és el del Barça, ni dins, ni fora del camp. Pesa sobre ell un fals deute històric amb el seu país per demostrar que és tan argentí com el dolç de llet. Vestir la samarreta de la selecció sembla pesar-li fins a fer-li perdre el canvi de ritme i la velocitat tan seves. Quan busca associacions no troba el soci que li retorni la pilota en condicions: tornen pedrades. El braçalet de capità el minora fins a fer-li perdre el liderat d’una generació de jugadors més mediocres com a col·lectiu del que poden semblar individualment.
L’única baula perduda del millor jugador de la història del futbol són els penals, i el que va fallar al primer partit de Mundial contra els islandesos, que el va penalitzar durant la resta del matx, on vam veure una ànima en pena en lloc d’un crack. A l’equip nacional troba a faltar la pilota: hi entra en contacte, de mitjana, la meitat de cops que ho fa a l’equip blaugrana. El tango d’aquesta selecció sembla el de Moulin Rouge, punyent i sempre al límit de la vida o la mort. Ara la pressió a la ruleta dels vuitens de final la té França, aquí és on Messi intentarà aconseguir que els que canten la Marsellesa facin un gall.
Mentrestant, Diego Armando Maradona, a la grada, intenta usurpar-li el protagonisme amb gesticulacions grotesques passades de voltes. Aquesta Argentina és drogodependent, és Messiadicte. A San Petersburg, Dostoievski va estar a punt de ser afusellat, Messi ho hagués estat si l’Argentina no hagués passat. Tots dos van sobreviure a la munió que els havia d’aniquilar. L’autor rus va sentenciar després de l’incident: “De vegades val la pena somiar”. L’argentí comença a fer-ho en aquest mundial. El futbol, si és just, li deu el somni de guanyar-lo. Molts desitgen, entre ells Bartomeu, que sigui aquest.
