Publicitat
Publicitat

Final feliç d'una copa convertida en un 'thriller'

El Barça, sense crear perill, guanya la Supercopa contra un rival massa violent

Aixecar la Supercopa, el primer títol de la temporada i el primer de Gerardo Martino i Neymar, va ser una alliberació després d'haver patit de valent per derrotar un Atlètic de Madrid que ha recuperat la competivitat però també aquell joc agressiu d'altres llocs que s'acaba convertint en violent. El Barça segueix superant proves en aquest inici de temporada ple de maldecaps, i ahir va poder celebrar la Supercopa, malgrat que el camí va estar ple de fang. L'equip va fer el cim, però hi va arribar cansat, ple de cops i esgarrapades.

Poques vegades el Barça ha guanyat una final amb un partit en què no ha creat cap ocasió de gol clara, però el matx d'ahir va trencar la tradició dels duels entre el Barça i l'Atlètic, ja que va acabar sense gols. Messi hauria pogut evitar-ho, però va fallar un penal al minut 88. Al final, la Supercopa es va quedar a Barcelona gràcies al gol de Neymar a l'anada.

El partit va ser lleig perquè l'Atlètic ho va voler. I perquè el Barça no va poder imposar el seu estil virtuós. I això malgrat que Martino, en el quart partit oficial, finalment va fer realitat els somnis dels aficionats i va fer jugar plegats de sortida Messi i Neymar. Per acompanyar un argentí i un brasiler, Martino va apostar per un xilè i va fer jugar un Alexis que va fer ben poca cosa. El tècnic de Rosario també va voler premiar la bona feina de Cesc fent-lo jugar gairebé de fals nou , al costat de Messi, en una línia ofensiva que en algun moment semblava les dels anys 50 a les Corts, amb cinc davanters en fila a la frontal de l'àrea rival. Ahir el cinquè va ser un Dani Alves molt ofensiu o Jordi Alba, que va aprofitar els moviments coordinats de Neymar i Cesc. La bona vountat de Messi i Neymar, però, va acabar sempre en faltes i topades contra el mur visitant.

Si el Barça es volia moure de manera harmònica com un ballet, l'Atlètic es defensava com les velles legions romanes, tancant-se ben ordenat, amb cara de pocs amics i mossegant a qui se li acostava. L'equip de Simeone, malgrat iniciar el partit de tornada amb un resultat que no els donava la Supercopa, va sortir a destruir el joc blaugrana i va iniciar una cacera sobre Messi. Cada cop que l'argentí iniciava una conducció, rebia un cop, acabava a terra i veia com els deixebles de Simeone intentaven fer veure a l'àrbitre del partit que era ell qui feia comèdia. Convertit en un rival desagradable, l'Atlètic trencava la sonoritat de l'orquestra blaugrana tirant els instruments per terra. Amb un ordre tàctic digne d'un gran professional i una actitud pròpia dels caps de les colles de nois que fan malifetes als carrerons solitaris, l'equip madrileny va aconseguir que el Barça no jugués amb continuïtat.

Simeone ja va ser estimat i odiat com a jugador, quan va aconseguir grans èxits, va donar caràcter a equips que el necessitaven però també va perdre els papers més d'un cop. Com a tècnic, tres quarts del mateix. Va agafar un club sense rumb i ara li fa guanyar Copes, jugar finals i fer la guitza a equips amb més talent. Aconsegueix reforçar l'autoestima dels seus jugadors, els ordena, els porta al sacrifici, però també els fa protestar a l'àrbitre quan són ells qui han fet rodolar pel terra el rival. Va ser així com l'Atlètic va aconseguir de mica en mica allunyar el Barça de la porteria de Courtois. De fet, els madrilenys van aconseguir trobar espais per protagonitzar contres com la de just abans del descans, en què Turan va deixar per terra Gerard Piqué i va acabar topant amb una aturada prodigiosa de Valdés.

Si el resultat de l'anada era favorable per al Barça, l'escenari no era el millor. A un rival motivat i a punt per no defallir s'hi sumava un ambient gèlid. L'estadi no es va omplir perquè molts socis no van voler pagar. Amb tants turistes com socis entre els 74.536 espectadors, l'estadi estava fred, amb nois de Tunísia i russes amb shorts molt curts més preocupats per fer-se fotografies que no per cantar cançons que, de fet, no sabien cantar en català. Al Barça, després d'un inici elèctric que va convidar a l'optimisme, li va costar molt jugar amb continuïtat malgrat els moviments tàctics dels homes ofensius.

El partit era com un mitjó capgirat, un espectacle amb un punt il·lògic, ja que l'equip que necessitava marcar per guanyar la final es tancava en defensa com si defensés El Álamo el 1836 o Constantinoble el 1453. Però van ser els assetjadors els que van guanyar la final gràcies al gol de Neymar al Calderón. El Barça, però, esclau d'una filosofia que implica atacar sempre, es posava nerviós perquè no podia entrar a l'àrea rival, ja que no el deixaven jugar amb fluïdesa.

La velocitat en el joc i la tècnica, elements de la dialèctica blaugrana, eren derrotades per la defensa i l'ús dels nervis com a arma dels visitants. El partit de tornada es jugava amb les normes dels homes de Simone, un equip d'aquells que se senten còmodes quan els altres pateixen. La idea dels matalassers era clara: defensa agressiva i colpejar fort quan el Barça cedia espai. Malgrat que la pilota era del Barça, Villa, desaparegut fins llavors, va fer lluir Valdés altre cop als 51 minuts. Mascherano, pletòric, i el porter català van evitar que Simeone se sortís amb la seva.

L'Atlètic, de fet, no volia atacar: volia que ataqués el Barça per pispar-li la cartera i sortir corrent. Martino va arribar a protestar que suposadament un membre de la banqueta visitant va imitar un xiulet arbitral per tallar una contra de Neymar, i malgrat que les faltes les feia l'Atlètic, Fernández Borbalán ensenyava targetes als locals.

Amb un àrbitre sense control del matx i dos equips nerviosos, el partit es va anar embrutant fins que Filipe Luis va ser expulsat per haver colpejat la cara d'Alves. Posseïts, els visitants van seguir protestant i van acabar perdent el nord -fins i tot Turan, ja substituït, va acabar veient la vermella- i la possibilitat de buscar una última oportunitat. Martino, que va donar entrada a Pedro i Iniesta, va veure com el Barça aconseguia el control però no el gol alliberador que els jugadors s'havien encaparrat a marcar. Ni tan sols Messi ho va aconseguir, i va fallar un penal clar que havia forçat Pedro. Al final, l'emoció del thriller va durar fins a l'últim segon i va acabar amb final feliç. Però les cares dels jugadors evidenciaven que no s'havia passat una bona estona.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 19/11/2017

Consultar aquesta edició en PDF