Ernesto, avui no et puc defensar

BarcelonaSempre m’he definit com un defensor d’Ernesto Valverde. No me n’agrada tot -parlant exclusivament des de l’òptica blaugrana- però sí la majoria de coses. Ara bé, hi ha tics que crec que no es corresponen amb un entrenador del Barça. La por, més exactament. I ahir, Ernesto, vas tenir por.

No és el primer cop que passa. Un equip com el Barça no pot jugar a esperar que passin els minuts. Això ho pot fer l’Atlètic de Madrid. O, més ben dit, ho fa perquè l’hi permet una afició que viu anestesiada per Diego Simeone, un entrenador que no para de fer-se la víctima dient que no tenen pressupost, que viuen a l’ombra dels dos equips grans... -com si no haguessin guanyat cap títol o no haguessin pogut pagar 23 milions nets de fitxa a Griezmann, per posar-ne un exemple-. Però això passa allà. Aquí el discurs és un altre. Ho exigeix el guió del Barça: anar de cara. Ser valent. No pot ser, doncs, que es conformi empatant el partit, i encara menys quan el rival fa estona que s’ha fet enrere. Sent més explícit, no pot ser que els canvis arribin tard i quan ja tens l’aigua a casa.

El resultadisme és el pitjor enemic del futbol. Almenys el que s’aprecia a Can Barça. Mai es pot donar per bo un empat, per més que juguis contra un rival que va per darrere en la classificació, o que resulti que aquell dia el Madrid ha perdut. Això no vol dir, com es comenta en l’argot, suïcidar-se. Vol dir ser valent i fer un pas endavant. Moure peça. Avançar-se al rival.

No és qüestió de fer el tribunero i dir que havia de jugar aquest o aquell. El Barça necessitava un revulsiu, algú que fes alguna cosa diferent per sacsejar la defensa matalassera, es digués Dembélé, Malcom o Munir. Ja feia estona que el partit estava en punt mort. Passaven els minuts i l’Atlètic de Madrid només esperava el que va tenir: una rematada entre els tres pals. Una sola. Així li agrada jugar a Simeone. I li vas permetre fer-ho.