El Barça resisteix l'ímpetu de l'Atlètic i segueix líder

Enviat especial a MadridEl Barça continuarà líder després de resistir al Vicente Calderón l'ímpetu d'un Atlètic de Madrid coratjós, que va convertir el duel en una disputa permanent, un cos a cos que primava la lluita a l'estètica. Al partit va faltar futbol i va sobrar caràcter per part de dos equips amb essències radicalment oposades, que ahir van competir per tenir l'hegemonia del futbol espanyol.

Sense Messi ni Neymar

Gerardo Martino va arribar al camp dels que molts assenyalen com a equip més en forma del continent sense les seves dues grans estrelles -Neymar i Messi- i donant el protagonisme i la responsabilitat atacant a dos futbolistes enèrgics i generosos en l'esforç, Pedro i Alexis, retrobats amb el gol en els últims capítols. El tècnic argentí va marcar perfil, va intervenir, atorgant exuberància física a l'atac, en detriment de la màgia, el desequilibri i la intimidació dels dos absents. El moment va prevaldre sobre el cognom. Tot i l'aposta del de Rosario per l'equip de les últimes jornades, els matalassers van sortir en tromba, parapetant el Barça a la seva pròpia porteria i ofegant-lo amb una pressió asfixiant. L'Atlètic mossegava. El Barça primava el treball, i en això ningú supera els de Simeone.

Els blaugranes van tardar cinc minuts a temperar l'ímpetu de l'Atlètic i poder tocar amb calma per rebaixar les pulsacions disparades del públic del Calderón i sobretot dels jugadors matalassers, voraços i revolucionats, imatge del caràcter que impregna el seu tècnic a tots i cadascun dels seus jugadors. Gràcies, especialment, a la decisiva actuació de la parella de centrals, Mascherano i Piqué, correctors i salvadors. Des del xiulet inicial del permissiu Mateu Lahoz, els de Gerardo Martino sabien que el duel seria de fricció i alt voltatge, i que per aconseguir els tres punts caldria ser valents i igualar la intensitat madrilenya. El primer avís, una gran conducció d'Arda Turan, superant amb facilitat Cesc i Alba. Després d'uns minuts de lluita ferotge a la medul·lar per imposar el propi estil, els locals van avisar a través de l'altra gran arma que llueixen amb Simeone: l'estratègia. El cop de cap de Miranda, però, no va trobar ningú al segon pal per rematar la jugada i marcar el primer gol del fred vespre madrileny. Uns minuts més tard, Pedro per alt tenia la primera gran ocasió dels catalans.

Quan el Barça va sumar toc i atreviment al treball -imperatiu per sortir reeixit del Calderón-, els blaugranes van governar el duel, amansint la ferocitat local, sense inquietar en excés la porteria del belga Thibaut Courtois, com si el Barça cuinés el partit en el forn matalasser, sabedor de la irrupció fulgurant que havia de sorgir en el segon temps des de la banqueta. Messi.

Sorgeix l'argentí

I el seu moment va arribar. Al descans Messi va suplir Iniesta, canviat per precaució per un fort cop al genoll esquerre. A la primera que va tenir, l'argentí va silenciar per uns segons la caldera matalassera, un gir brusc al lateral de l'àrea per desfer-se del seu marcador i endinsar-se en les immediacions de Courtois.

L'efecte Messi no va atemorir la parròquia local, lliurada al seu equip, que just als 60 minuts va tenir la millor ocasió amb un remat creuat de Diego Costa, incansable i alhora irregular, còmode amb espais al davant. Vint minuts més tard de la posada en escena de Messi, Martino situava l'altre gran virtuós. Les cames i la verticalitat donaven pas al talent pur, Neymar suplia Alexis per encarar l'últim tram de l'elèctric duel.

L'aparició dels dos cracs no va empetitir els matalassers, convençuts del seu joc, colpejant incisivament el Barça al contraatac. El conjunt català buscava decantar el terreny cap al costat del brasiler, imprecís en les seves aparicions, precipitat a l'hora d'escollir la millor opció i assistir els companys que irrompien pels passadissos interiors. Els blaugranes s'associaven, però topaven amb l'última paret blanc-i-vermella. Ahir el Barça va perdre la contundència que havia exhibit durant els últims partits de Lliga i Copa.

A més, durant l'equador del segon període, els dos equips se sentien castigats per Mateu Lahoz, permissiu en general amb el xoc i la disputa. Tot i el criteri arbitral, els dos conjunts van desesperar-se amb les seves decisions. El partit tenia excessives similituds amb els dos de l'estiu a la Supercopa, duels travats, sense ritme, amb la pre-eminència dels correctors als creadors, de la força i l'ordre al talent i el desequilibri. Era l'escenari que havia visualitzat Simeone a la prèvia, el duel que havia preparat minuciosament durant els últims dies el tècnic argentí dels madrilenys.

El Barça necessitava l'atreviment de Neymar i la resolució de Messi, però els dos jugadors se sentien incòmodes en l'ecosistema del Calderón, superats en les pilotes dividides pels seus respectius marcadors, incapaços de trobar espais en l'entramat defensiu teixit per Diego Pablo Simeone. Malgrat alguns intents finals per banda, buscant combinacions impossibles en molt poc espai, el Barça no va poder trobar oportunitats clares per crear perill. La millor, de Messi, al 80 amb un xut creuat que va aturar Courtois.

El Barça va arrencar un valuós empat del Calderón i continua líder després d'una gran primera volta. Martino va dissenyar un partit de menys a més. Una primera part per resistir l'ímpetu local, una segon acte de control per buscar el desgast del compacte bloc matalasser i uns sospirs finals en què el desequilibri de Neymar i Messi havia de decidir un xoc de màxima intensitat. Al Barça, però, li va faltar aquesta última part, el talent per desfer un partit predestinat a la lluita més que al futbol. Almenys el Barça no va defallir i va saber competir en caràcter amb l'equip paradigma de la intensitat.